Y en navidad se dice la verdad


Per primer cop aquest any, he dit Bon Nadal, i la veritat és que tot i que el dia 25 és la setmana que ve, m'ha sonat com si encara faltessin mesos, deu ser que fins fa res es podia anar amb màniga curta.

Nadal és una època molt curiosa, crec que hi han poques èpoques més que despertin tant amor i tant odi a la vegada, i no exagero.
A mi personalment m'encanta. M'agrada passejar pel carrer i veure els llums (encara que alguns són horribles), m'agrada veure els nens il·lusionats, i jo que cony! M'agraden els 'anuncis de nadal' per molt que cada any siguin iguals. M'agrada 'l'ambient' que hi ha a tot arreu.. en definitiva m'agrada el Nadal, i sí ho dic ben contenta!
I és que als últims anys em dóna la sensació que sigui un pecat que t'agradi el nadal, i sempre hi ha algú que diu: vaia merda època plena de consumisme i hipocresía.
I ara ve quan jo dic: I? No hi ha excés de consumisme durant l'any? Jo si faig regals als de casa és perquè sóc detallista i m'agrada veure la cara que posaran quan l'obrin i el nadal no és excusa.
Hipocresia? Que et felicitin pel Facebook perquè ho han llegit a la banda dreta també és ser hipòcrita i no per això ens agrada menys aquesta nova xarxa social.
Resumint, que si un és consumista i hipòcrita és perquè ja ho és durant tot l'any i és així i punt, no posem l'excusa del nadal.

I sabeu què? Tot i que a casa ja fa anys que per Reis no fem regals (si si ja sé qui són els Reis) m'emociona veure arribar els Reis pel pont de Sant Mateu enmig dels focs :)

Un dos tres, da por el culo otra vez!


A mi hi ha coses que em posen nerviosa, inclús algunes d'elles em fan ràbia.
Avui mateix, estava a la barra del bar esmorzant, era necessari que una dona per anar a pagar em dones un cop amb el bolso i 's'enganxés' a mi? No hi havia més lloc en tota la barra? (si que hi havia més lloc i tampoc estava situada davant de la caixa). Amb això vull dir que odio la gent que havent més lloc ja sigui a una barra del bar, esperant a una botiga..se t'enganxen a tu com si fossis el seu oxigen, per favooor que necessito respirar!!

La dona en qüestió també ha fet una cosa que em fa rabiar, que és mastegar xiclet amb la boca oberta sentint tot el 'sorollet'. Perdoni senyora que té un defecte a la mandibula que no li permet tancar la boca o és que és una simple mal educada? Oh! per ganes li hagués dit.

També em fa molta ràbia les noies que van amb talons per la biblioteca. A veure és necessari? Ja sabem que volen que tothom es giri hi observin la seva gran bellesa (mode ironia on) però molesteeen! I bé, que se m'acava el temps i ja seguiré un altre dia.

Ja ho diuen que alguns ja neixen donant pel cul!

Sense tu jo no sóc ningú


Tinc un ídol, sí, i es diu Jordi. Sempre he sentit dir que el germà gran normalment és un referent, però el meu és més que això, el meu ho es tot, sense exageracions.

Només amb ell puc anar per Manresa i criticar la gent que té el cap gros, i a la setmana següent anar a Donosti i assentats en un banc criticar als orelluts (perquè vam arribar a la conclusió que allà no tenen cap grossos).
Només amb ell quan era petita podia assentar-me a la seva falda i que em cantés Bona nit dels Pets.
Només amb ell (ja de grandets) puc anar al Caprabo amb me mare i amagar-nos com si fóssim dos nens petits.
Només amb ell puc plorar de riure al cine i que el del costat es pensi que és de pena.

Perquè si, perque ell és especial i punt, perquè sense ell jo no seria la mateixa.


Qualsevol reclamació que tingueu perque l'actualització hagi sigut nyonyes no cal que la digueu, ja que igualment me la passaré per un lloc que sé jo :)

És un crack


- Marc, al Messi li han donat una bota d'or.

- Doncs ja n'hi podrien haver donat dues i així se les podria posar per jugar!

(M'encanten les sortides dels nens xD)

Sin más


N'estic farta. Sí així de simple i contundent.

(Per entrar en situació..)
Ja fa uns dies que em vaig mirar els ' clicks' que tinc a l'habitació i vaig pensar: un dia els hi faras fotos molones. Els dies van anar passant i cada vegada en tenia més ganes, i a més a més cal sumar-hi que ahir em vaig comprar el click fotògraf que és genial.

Doncs bé, em vaig trobar que a cada persona a qui li explicava que faria aquests fotos (que us puc assegurar que hi ha gent que en fa de genials) em deia dues coses, o em deia que estava malament o que era una friki. Finalment, amb l'última persona que vaig parlar abans d'anar a dormir i a la qual li vaig explicar les meves 'intencions' em va contestar amb un: Quina enveja, jo també en vull fer! (Gràcies per ser la única que es va entusiasmar tant com jo).
Doncs bé per tot això és pel que n'estic farta. N'estic farta que més d'una persona em digui friki perque vesteixo de colors (de molts colors), n'estic farta que la gent em digui friki quan canto cançons infantils i n'estic farta que em diguin que sóc un friki per voler fer fotos de clicks.

Clar ja ho entenc, seria millor que en comptes de tirar fotos a uns clicks (genials) em tires fotos amb poca roba davant el mirall, llavors deixaria de ser una friki per ser una zorra, molt millor on vaig a parar.


Cada minuto cuenta..


Lista número 11: Cosas que quiero que pasen después de mi muerte

1. Creo que un funeral deberia ser divertido. La gente no deberia ir de negro. Tenéis que contar historias divertidas sobre mi, no tristes.

2. Cualquiera que quiera leer mi libro puede hacerlo. No es un secreto

3. Deberiais regalar la mayoria de mis cosas. Podéis quedaros algunas, pero no tenéis que conservarlas todas.

4. Ella deberia quedarse mi habitación, porque es más grande que la suya.

5. Puede quedarse también con mi bicicleta y mi Playstation

6. Se os permite estar tristes, pero no se os permite estar demasiado tristes. Si estáis siempre tristes cuando pensáis en mi, ¿cómo vais a recordarme?



Algunas cosas son perfectas de principio a fin.

(Esto no es justo - Sally Nicholls)

Si cuela cuela i sinó me la pela


Divendres anava al bus, aquesta vegada amb un conductor diferent del de cada dia i com és natural, una nena li va demanar com es deia.

- No te lo digo porque nunca me creen y claro..
- Que sii, que yo te creo, de verdad
- Mira, me llamo Kevin Costner de Jesús
- Si hombre como te vas a llamar así!
- Ves, no me crees. Kevin Costner por mi padre i de Jesús por mi abuelo

A tot això clar jo no em podia aguantar el riure, i a sobre la nena em demanava si era veritat.

Bé, després d'aquesta 'trola' vaig pensar que quan érem petits sempre ens enganyaven sense gaire esforç. Un clar exemple és quan ens tapàvem la cara i ja ens creiem invisibles! Clar que els 'adults' hi ajudàven fent veure que no et veien i així et creies la persona més llesta del món i amb el millor amagatall, pobres il·lusos.

Un altre tema, que més que enganyar-me era el 'recurso fácil' era quan li deia a me mare: mamaa! em fan mal les cames, i em deia: això és que creixes. I ara penso: I un merda! Que amb el mal que em feien hauria de fer 1,80 i m'he quedat pel camí i bastant lluny per cert.

I és que què és més divertit que enganyar un nen i que es cregui el que li dius, alguna vegada ens hem de sentir poderosos no?
Va, a dormir i mireu a sota el llit que no hi hagi cap monstre!

Fem l'amor i no la guerra


Dilluns llums, dimarts naps, dimecres nespres, dijous nous, divendres faves tendres, dissabte tot s'ho gasta i diumenge tot s'ho menja! I tot això per dir que avui és dijous, si és que no tinc remei!

Avui, com porto fent tota la setmana, i després de portar els bestiotes dels grans als seus respectius instituts, hem anat agafant tot els nens per portar-los a l'escola de Fonollosa. La seva escola aparentment sembla normal, però no us deixeu enganyar, no ho és. Ells fan mates, català i castellà, però també fan teatre, cinema, dansa, toca-tocar (aprenen a tocar un instrument), vaja van a l'escola que tot nen podria somiar (almenys jo ho hagués fet)! Tot sovint al bus porto guitarres, clarinets, flautes travesseres.. ja estic pensant en montar una orquestra. La majoria de nens van vestits de colors o de ratlles, amb noms 'modernillos', vease Saúl, Otger, Lia, Sira, Eloi, Biel, Ona, Iola (iola no Lola eh! ), Jofre, Aran..i l'alrte dia van venir amb cistelles perquè anaven a buscar bolets. Vaja, que jo crec que si al bus hi enganxéssim flors de colors no desentonariem pas gaire. A tot això he de dir que em tenen enamorada.
I després de tota aquesta 'harmonia' matinal, au tornada a la ciutat (sort que és 'petita').

Ja a la 'petita' ciutat on la gent va amb presses, no mira gaire per on camina i no et saluda. En canvi, té temps per veure que el semàfor de la punta del passeig de dia dura 21 segons i de nit 15. I clar una cosa tant vital, ha donat peu a una discussió de 10 minuts per a veure si 15 segons és temps suficient per creuar un carrer (que una servidora creu que sí).
Més tard, també he pogut veure la típica iaia que s'empipa perquè un cotxe l'ha obligat a apartar-se. Home senyora, si va pel mig del carrer, caminant a una velocitat reduida (pròpia de l'edat), no creu que el més lògic és que el cotxe pugui passar sense vostè dir: bdah! a la merda!?

Finalment, he tingut la gran sort de veure com un ocell deixava anar la seva 'substància defecada' a l'espatlla d'una senyora i aquesta li ha contestat: Ocell de merda! No, si encara serà culpa seva que la senyora s'hagi posat a sota seu quan ell ha decidit obrir el forat negre. Si és que si no ens queixem no estem contents!

I ja a mode de conclusió (ho acabo de veure ara mentre buscava la foto de dalt) recordeu que avui Barrio Sésamo fa 40 anys. Sí aquells que sempre ens diuen: tu no veies Barrio Sésamo no? (llegir-ho en to de burla) Doncs no, ja no els feien gamarús! Jo era del Club Super 3 :)

Pan con pan bocadillo de mazapán!


Estic trista. Sí, estic trista perquè he sentit una cosa que no voldria haver sentit mai. Avui tornava a de treballar amb el bus i a la radio sonava música 'xumba xumba' i en mig de l'horrible melodia he sentit un ' aasigueñaa' (la interpretació vindria ser: BSO del Rei Lleó), he seguit escoltant, i he tingut una desagradable sorpresa quan he vist que allò era la música del Rei Lleó versió màquina!!
Una de les coses que odio més és que es facin barreges de coses completament oposades, que un 98% de les vegades tenen resultats horribles.
Aquesta cançó, si se li pot dir així, realment no sé si és de fa 10 anys o si és nova, però espero no sentira-la mai més. Potser ha sigut un intent d'agafar adeptes de la música màquina entre els més petits o un intent 'd'infantilitzar' els maquineros, el que sí és segur és que no han aconseguit una cosa ni l'altra. En canvi, si que han aconseguit que jo m'indignés.

En definitiva, cada cosa al seu moment i al seu lloc, oi que no ficaríeu mai en una mateixa habitació un ratolí i un gat? Doncs per favor, no fiqueu a la mateixa cançó música màquina i la magnífica BSO del Rei Lleó, que encara hi ha gent que tenim sentiments. He dicho.


I tu, com et dius?


El tema d'avui tard o d'hora havia de sortir, era inevitable parlar de tot l'exèrcit de noms curiosos i/o estúpids que els pares posen avui en dia als seus fills.

Quan una parella espera un fill, el gran dilema (a part de de si l'habitació serà blava o rosa) és el nom del fill/a. I crec que en alguns casos aquest nom es tria en un moment d'embriaguesa mental que li portarà greus repercussions el nen/a en qüestió. A continuació podeu veure les diferents maneres de triar el nom, algunes encertades, algunes no i d'altres directament per fotre una hòstia als pares.

1. El nom del pare, mare: Personalment ho trobo horrible, mai he entès perquè si el pare es diu Joan el fill també, oi que ja hi ha un Joan a la casa, no hi han més noms al món? Doncs no li posseu Joan senoyors, que ja estant a la panxa és un Joanet en potència!

2. Kevin, Brian, Kelly i sinònims: La meva experiència amb nens (que no és poca xD) em diu que un nen que tingui un nom d'aquest estil serà el xulillo del grup i el que portarà problemes. Aquests nens sovint tenen pares amb noms similars (Soraya, Erik, Jessy..) I claro como papa tiene un nombre shulo el nene tambien!

3. Jan, Marc, Bruna, Arnau, Paula..: Noms catalans, que no són els tradicionals, però tampoc els extranys. Els podriem definir com els catalans moderns. Són els més comuns ara per ara.
4. Joan, Maria, Josep, Jaume, Montse..: Aquests si que són els tradicionals. Són més comuns veure'ls en avis (o en tietes Maries xD), però encara hi ha pares que possen aquests noms. A mi no em desagraden, però els trobo massa 'antics'. El meu l'inclouria en aquest grup i per això no m'agrada, ja de petita semblava que cridessin a una iaia!

5. Ona, Iu, Otger, Lia: També típicament catalans, però aquests són els pocs comuns. Si haguéssim de definir els pares són mes 'hippies' que 'urbanites', amb excepcions clar. Són noms 'guais' que fan el nen especial i normalment tots els germans de la casa tenen noms de l'estil. Aquests són els meus preferits.

I ja per acabar, la perla de les perles:

6: Els noms que són iguals o molt semblants a un cognom: A veure, cal que un nen que de cognom es diu Grau Biel de nom li fiquin Biel, és necessari?? Que el nen s'ha de dir així tota la vida, no els hi fa pena? El màxim exemple d'aquest grup és un home del meu poble que es deia: Simón Simón Simón, amb dos ous si senyor!

Mambo!


Quan veiem un cotxe de l'autoescola de seguida el volem avançar, si fa 2 voltes a una rotonda ja pensem: que burro, no sap sortir.. i així vàries coses, però us heu preguntat mai que potser és culpa del professor?
El meu en concret, és un home (vell conegut) amb el que mai sé per on em sortirà, des de que el primer dia de teòrica em va fer agafar el cotxe fins a casa m'espero qualsevol cosa.
L'home en qüestió s'ho passa pipa a les rotondes, i de dues voltes no me n'escapo mai (un dia acabaré marejada xD), de tant en tant té sortidem de l'estil: ' A cada volta crides mambo!'.

Avui, quan estava fent un dels molts aparcaments s'ha posat a imitar el Montilla.. hola? que necessito una persona amb seny al costat!
I ja el colmo de tot ha sigut quan, mentre jo frenava, tirava a l'esquerre, mirava si venien cotxes.. (ja estava prou atabalada xD) el tio se'm dedica a descordar-me el cinturó, a encendrem el parabrises.. una mica més i em tira confeti de la festa que ha montat!


Tot em fa pensar que d'aquestes pràctiques n'hi hauràn més capítols :)

A qual más tonto


Fa uns dies parlava dels anuncis i en vaig fer una 'classifiació', i ara veig que me'n vaig deixar uns que es mereixen un lloc especial: els anuncis d'assegurançes. Tot anunci d'assegurançes té la mateixa base, estúpid, eslògan peculiar i música terriblement enganxosa. Mirat així, podria semblar un 'anunci estúpid' de l'anterior classificació, però aquests destaquen per ser els més odiosos de tots, i és que quan descobreixes que vas pel carrer cantant la música d'un anunci d'assegurançes et voldries fotre una hòstia al cap!
Però si hi ha una companyia que s'endú l'òscar aquests és Direct Seguros! Últimament estan fent corre un anunci, però amb 3 tipus diferents. Em recorda aquell gran anunci de la Coca-Cola ( aquell si que era genial!) on deia: para los bajos, para los altos, para los.. doncs aquest dels Direct Seguros sembla que hagin volgut fer un símil amb: para las famílias, para las mamas, para los jóvenes..però amb un nivell extremadament cutre.
Avui comentava amb el meu germà el 'frikisme' de l'anunci, i ell em diu: doncs imagina't que vas a fer un anunci i et diuen que has de cantar 'pi pi pii'. A mi no m'agradaria ser els protagonistes d'aquest anunci, ja diuen allò de: sempre hi ha algú pitjor que tu!

Hi ara.. les 3 perles:

- En el auto de papa
- En el auto de Raquel
- En el auto de mama

I per acabar, una última nota: Mireu el nen de 'el auto de mama' és el millor de tots!

El gran bolet


L'altre dia em va passar una cosa, que almenys a mi no m'havia passat mai, i és que em vaig sorprendre i molt, d'una veu i de la persona a la qual pertany. Coincidint amb l'estrena de temporada de TV3 vaig descobrir l'Òscar Dalmau, per qui no el conegui pel nom és la veu en off de 'Caçadors de Bolets' i presentador del 'Gran Dicatat'. Jo no és que sigui una gran aficionada a 'Caçadors de bolets', de fet si ho fos ara potser diferenciaria una llanega d'un camagroc, però bé deixant de banda la meva cultura boletaire i al que anava.
Tot i no ser una gran aficionada a l'esmentat programa aquella veu famosa, sempre l'havia associat a un home ja d'uns cinquanta anys, allò ben fet i madurat. La trobava una veu potent, amb classe, d'aquelles que no s'obliden facilment. Però vatua l'olla! La meva sorpresa va ser enorme quan vaig veure que aquella veu que algun dia vaig admirar era la d'un noi amb cabell llarg i llis, barbut i amb unes ulleres negres de pasta i que li ocupen mitja cara. La decepció va ser gegant però el sentiment de rebuig encara va ser més gran. Mai havia vist una persona que la seva veu li 'enganxés' tan poc! La seva imatge ja és peculiar (els optimistes podeu dir original), però és que amb aquella veu que no li enganxa ni a la de 3 passa a ser una persona que em causa malestar. Ara ha pogut semblar que m'hagi passat una mica, però és que cada vegada que el veig em sorprèn i em causa aquell rebuig del primer dia.

A partir d'aquesta decepció em vaig preguntar si alguna de les veus que jo admirava, també amagava una sorpresa al darrere. I el primer que vaig fer va ser buscar una foto del Joan Barril, veu del progama el 'Cafè de la República'. La seva veu l'he sentit moltes setmanes tornant cap a casa després d'entrenar i sempre m'ha semblat una veu fascinant, admirable, una veu agradable que desprèn tranquil·litat. Després d'aquest moment de filosofia , he de dir que per sort al veure com era no em vaig endur cap sorpesa desgradable.

Oda a les castanyes


Alegria que és festa major! Val, no és festa major, però si que és tardor i això es motiu de cel·lebració! Perquè? Doncs perque ja hi han les primeres catanyes (caríssimes això si).
A mi les castanyes m'agraden crues, sí, podeu dir 'ecs' si voleu, però són tant bonees! Això si per menjar-se les castanyes crues s'ha de ser una mica temerari, ja que els cucs són a la ordre del dia (podeu tornar a dir ecs). Podriem fer un símil amb la gran frase " La vida es como una castanya, nunca sabes lo que te encuentras dentro".
La resta de l'any per menjar entre hores sóc més d'embotit (espetec o llonganissa preferiblement), però quan arriba la tardor.. ai quan arriba la tardor! Sempre tinc un forat per una castanya. Que si acabo de dinar, au dues castanyes, que em pica el cuc (no el de la castanya) doncs una castanya més. I havent sopat ja arriba el màxim moment, és l'hora de 4-5-6 castanyes tot depèn del dia.

La meva relació és tant especial que fa uns 3 o 4 anys havia de marxar de casa però no havia tingut temps de menjar-me una castanya que quedava, i perque no se la menjés ningú de casa meva, la vaig amagar entre les anous (va funcionar xD).

I és que a la tardor estic tant contenta que podria cantar: que alegria, que alboroto un perrito piloto!



La segona hora





Des d'avui, bé en realitat des d'ahir, em declaro fan de 'La Segona Hora' de RAC 1. Tot just fa un parell de setmanetes que els escolto, però com he arribat a riure cada dia de tornada a casa! Són irònics, divertits i amb un gran sentit de l'humor.

Ahir era el torn de com videos del Youtube poden fer riure per la ràdio. Doncs bé el video en qüestió era 'òsties a tv Manacor", i evidentment es tractava d'una baralla a un plató. El que feia més gràcia però era com el presentador intentava posar calma (mantenint-se al marge per si de cas), dient repetides vegades 'eeeeee', 'prou prou' i 'iaiaiaia'. Una de les reflexions que van fer i la qual també em faig jo és: perquè quan algú vol intentar para una baralla crida 'eeeh eeh'? Està comprovadíssim que molta gent ho crida, tot i que mai he vist que cridant 'eeeh' la gent parés de barallar-se/discutir-se.

En fi, que aniré seguint el programa a veure amb quines altres bestiesses ens entretenen.


Posa'm un Cacaolat!


Estic molt contenta! I és que després de més d'una setmana de búsqueda, avui per fi he trobat la nova cançó de Cacaolat, és genial!
Tot va començar, el dimarts 15 quan estava a dalt al bus passant llista als nens i de cop i volta va sonar una cançó que aparentment la lletra semblava un pèl estúpida però enganxava molt. Tot el viatge de tornada la vaig tenir a dins al cap però tot i que havia descobert que era de Cacaolat no la vaig trobar per enlloc després de busca-la dos o tres dies.
Doncs bé, avui tornant al migdia cap a casa.. patapam! Ha tornat a sonar, i aquesta vegada si que ha sigut la bona! Sempre hi ha gent 'friqui' com jo que es fixa en la cançó de Cacaolat i la penja al seu blog.

Doncs aquí tenim la nova cançoneta i la seva respectiva lletra:

Han passat anys però et tinc gravat aquí dins la meva memòria,

ets el més especial i fas que tot s’ompli del teu sabor,

mai no passes de moda, sempre ets original,

a casa, al barco, a la feina, dins de la bossa o en el bar,

et porto sempre a la vora, vagi allà on vagi no hi faltaràs.

Posa’m un Cacaolat (ei!), dona’m un Cacaolat (ei!),

fred, calent, natural; el que fa falta és un Cacaolat!

Posa’m un Cacaolat (ei!), dona’m un Cacaolat (ei!),

fred, calent, natural; m’és ben igual si és Cacaolat!

Quan la pudor de la gent t'arriba a la cara





O com el més alt de tots se't fica al davant.

Ahir vaig anar al concert dels Lax'n'busto a Vic i bé com a tot concert multitudinari l'important era trobar un lloc més o menys bo. Com que ja vam veure un tros del concert de Mazoni des del davant, pels Lax estavem força ben col·locats, o això creiem. Abans de començés el concert ja va venir un 'personatge' a nostre costat que era d'aquells que et respiren a l'orella, en el seu cas deixava anar un alè força desagradable. Seguidament vam sentir tot de veus adolescents que s'acostaven a on erem.. oh no! Uns 15 joves alterats pels efectes de l'alcohol es situen darrere nostre. Començavem a estar envoltats, però per sort a la meva esquerre encara tenia una noia que semblava normal, més tard vaig veure que havia sigut un pensament erroni. A les primeres notes de 'Més que la meva sang' la noia en qüestió comença a saltar com una poseïda i primer em vaig menjar el seu colze, després el seu bolso, més tard el seu peciós taló es va clavar al meu estimat peu i ja per acabar la cua que semblava la d'un cavall anava fregant a la cara.. Vaja, una pallissa en tota regla!
I si no fos prou.. a mig concert apareix de la nada el típic tio de 1.95 mínim que té tota la puta plaça major de Vic per veure Lax, i s'ha d'anar a fotre davant meu. A més era el tonto de torn que es movia a qual ocell a punt de volar i havia d'anar esquivant els seus braços per no menjar-me una hòstia. Evidentment s'ha de sumar que la meva cara anava a parar allà on el braç s'ajunta amb l'esquena, i vaig quedar ben perfumada.

Ara, explicat' així sembla que tingués un concert de merda. A veure, que no és això que va estar força bé, però ja n'estic farta que el més alts i els més pudents se'm posin al costat i/o davant!

Baixar o pujar?


Avui estava escoltant la ràdio al cotxe mentre tornava a casa i han parlat d'un tema, que a mi sempre m'ha fet molta gràcia. Deien que la gent diu pujar i baixar quant va als llocs, en comptres d'anar i tornar. Han posat l'exemple que alguns des de Barcelona baixen a Igualada. I el locutor a saltat, no poden baixar a Igualada, el mar els aniria al seu darrere! (Val, he de reconèixer que m'ha fet gràcia). I seguidament, l'altre a dit, que només es pot baixar als Països Baixos, tot i que paradoxalment estan més amunt.

I és que amb tot això de pujar i baixar sempre ho he vist un cacau. Jo sempre dic que es puja quan el riu puja (ex. pujo a Andorra) i baixo quan el riu baixa (ex. baixo a Tarragona). En canvi d'altres diuen que baixen quan van i pujen quan tornen. Però clar, des del meu punt de vista, baixar a Girona sona molt malament! Llavors tinc problemes quan he d'anar a llocs que aparentment no sé situar amunt o avall. Però alerta! Tinc la solució/comodín, si mai dubteu si pujeu o baixeu, sempre us quedarà dir 'vaig', et cures en salut i quedes bé.

Tal com han dit a la ràdio: Ai, és que jo no tinc problemes per pujar i baixar, és que jo em situo més amb septentrional i meridional.

Benvinguts a la República independent de casa meva


De vegades em pregunto com els publicistes poden ser tant genials i d'altres tant estúpids. I és que realment hi han molts tipus d'anuncis, ara només en parlaré d'uns quants, però serà una ínfima part de tot aquest món.

1. L'anunci patètic però que enganxa: Aquest apartat i trobem anuncis com els d'IKEA. A veure, anem per parts. Com un anunci que la música diu: "Esto no se toca niño, con eso no se juega dale, quita los pies de la mesa, en el salón no se juega.." i l'únic que surt és un menjador fet pols pot enganxar tant? O el d'ara: " Donde caben dos caben treees" amb aquella melodia horrible. Però realment a aquests publicistes se'ls ha de felicitar, de com d'un anunci tant estúpid en poden treure tant suc!.

2. Els espectaculars: Aquí, jo hi col·loco anuncis com els de Sony. Són aquells anuncis que passes per davant de la TV i et quedes al·lucinant de tot el xou montat. Si els analitzem, realment són igual d'estúpids que els anteriors, però no és el mateix fer explotar un edifici amb pintures de colors que fer saltar un nen sobre un sofà. Aquests són els meus preferits.

3. Per gent intel·ligent: Realment, jo no em considero una persona estúpida, però sempre que fan un anunci d'un cotxe m'hi sento, perquè no els entenc mai? Algú me'ls pot explicar siusplau? Passo estona i estona davant la tele mirant aquests anuncis i quan acaba dic: aaah molt bé i ara què?

4. Els estúpids: Oh! Aquests són els meus segons preferits! Exemples com anuncis de compreses, de colònies o de caixes bancàries són els millors. Anuncis on sembla que tenir la regla sigui meravellós, nos hemos vuelto locos o que!! Segur que els han fet homes, segur! O anuncis com els de colònies, on fan tot de coses rebuscades per acabar dient Chanel Nº 5, hola?
I els d'entitats bancàries ja són l'hòstia, el meu preferit es el de ING Direct. Comencen parlant de %, de comissions de coses que la gent normal no entén i acaben dient: "ING Direct, tu otro banco i cada dia el de más gente". Com es pot tenir un eslògan tant estúpid i que enganxi tant?

5. Els típics: I ja per acabar, trobem els típics, aquells que esperes mesos per veure'ls i el pitjor és que moltes vegades t'acaben decepcionant, no totes per sort. Qui no ha esperat les bombolles Freixenet de finals d'any? O els anuncis hiper americans de Coca Cola? I ja no parlo del Almendrado, no l'han canviat des de que vaig néixer, però sempre l'espero per cantar: "Vuelvee a casa vuelvee, vuelve a tu hogar, que hoy es noche vieja y mañana navidaaad!"



Els Estats Units i jo


Estic preocupada. M'hi he fixat la última setmana, però de fet ja n'he llegit des de fa temps, estic parlant de la població nord americana. I és que sempre que surten notícies frikies, impactants, esgarrifants..sempre són nordamericans! Jo no els hi vull tenir mania ni res per l'estil, són ells els que criden l'atenció i sinó un parell d'exemples:

- "Un home s'enuega amb una granota mentre bebia una Pepsi" Sembla que l'home estava fent una típica barbacoa amb la seva família, quan es va enuegar i va escupir una cosa fosca i no sabien el que era. Finalment quan van tallar i obrir la llauna van veure que es tractava d'una granota. No sé si serà veritat o mentida, però fa fàstic igual!

- "Una estadounidense tiene los pechos más grandes del mundo". (Foto de dalt) La dona fa 10 anys que posseeix el Rècord Guinness del Pit Natural Més Gran Del Món amb 259,08 cm de contorn. El qe m'ha impactat més però, ha sigut que la dona no va poder donar el pit als seus fills perquè el braç no li arribava a envoltar els pits i agafar al fill i a més tenia por d'ofegar-los!

I cal recordar el matrimoni d'Arkansas que té 19 fills!

I així més dràsticament.. tots els assassinats massius en instituts i universitats, sempre són allà! No ho sé com és que passa tot això, no ho se, però reflexionem-hi senyors, reflexionem-hi.

Reporteros en tierra de nadie

No, los resporteros de guerra no vamos a los conflictos para dar soluciones, sino para explicar lo que pasa. Los reporteros de guerra no somos trabajadores de organizaciones humanitarias. No nos metemos en los lugares más peligrosos del planeta para ayudar, sino para reflejar lo más perverso del ser humano que siempre aflora en esas ocasiones. Nuestra misión es evitar la impunidad de los carniceros de almas. De todos esos tipos despreciables a los que una pistola o un kalashnikov transforma en máquinas de matar. Los ciudadanos eligen cómo ser informados i por quién. Nosotros, entonces, vamos allí para mostrarles la perra realidad de la guerra. Y esa perra realidad es muy sencilla: en las guerras se mata i se muere. Y que nadie venga a decirnos que en la guerra también hay límites y hay reglas. En la guerra, o se mata o se muere, y nosotros lo enseñamos.


[Jon Sistiaga, ninguna guerra se parece a otra]

Wa yeah!



Tinc la costum de llegir el diari cada dia al matí i normalment el llegeixo força ràpid, llegint només els titulars i fent més cas als esports, fins aquí bé. Però avui mentre anava llegint petites notícies cada vegada ho veia més irreal, però graciós a la vegada.

La primera notícia que ha cridat la meva atenció ha sigut: "Mor un vianant després que li caigués a sobre una dona que es va suïcidar". A veure que jo no me'n vull riure ni res d'això, però és que mirat fredament és pot tenir més mala sort? I la dona en qüestió.. home que es volgués suïcidar no ho trobo la millor opció, però si ho volia així, endavant, però cony abans mira si hi ha algú passant per sota que els altres no en tenen cap culpa, això si que és tenir punteria!

Més tard he baixat la vista i veig: "Se Busca". L'anunci era d'un lloro que s'ha escapat i tota la pesca. Quan ho estava llegint he pensat a veure com es diu el lloro, i bé, es deia "Juanito". I la pregunta que m'he fet ha sigut perquè els noms dels lloros sempre són tant.. deixem-ho en especials? He llegit i conec lloros que es diuen "tito", "Ramoncín", "Xerraire".. i aquest "Juanito".
Però alerta, la conya dels noms no només es troba en els lloros, qui no coneix un gat que es diu "Mixo"? Crec que és com la Tieta Maria que tothom en té/coneix.


I finalment, l'última notícia que ha despertat el meu interès és aquesta: "Una parella d'Arkansas espera el seu fill número 19".
Si senyor, amb dos ous! (i mai millor dit). A veure senyors i senyores cal tenir 19 fills, és necessari? Es veu que la parella en qüestió és cristiana i la dona ha passat poc més de 12 anys embarassada. Ja de per si aquestes xifres fan esgarrifar, però quan he seguit llegint he vist que la Michelle (la conilla americana) té 42 anys i el seu fill més gran 21. A veure, aquests dues xifres són importants, perquè primer ens diu que el seu primer fill el va tenir amb 21. Bueno, prou acceptable encara, però si calculem una mica surt que va a fill per any i mig (així pel cap alt)!! M'ha deixat sense paraules! Un consell Jim i Michelle: més condó i menys fills.


PD: A la foto i tenim un lloro Yaco, l'espècie del "Juanito". Ho dic, per si algú l'ha vist.





Burro de set soles!

No hi ha cap estudi, (crec) però de sempre s'ha dit que els insults en castellà sonen pitjor i que en català semblen poca cosa. També és cert que en castellà l'oferta és limitada i ja molt coneguda. Avui en dia si et diuen gilipolles ja és com si et diguessin guapo!

Però vet aquí una troballa catalana! Potser nosaltres els fem sonar més carinyosament i més refinadament però en tenim per parar un carro! Gràcies a una amiga avorrida (oi Gubi?) he descobert una genial/brillant/excel·lent/formidable pàgina web on hi ha un extens, i quan dic extens vull dir molt llarg, llistat d'insults catalans.
En poso uns quants exemples, per allò que diuen d'anar fent boca: afaitapagesos, amagapinyes, beata a les fosques, borinot de sèquia, calces tristes, flipamandonguilles. I bé, sense més preambols us deixo que disfruteu!

http://www.freewebs.com/tonibanez/insults.htm

Preparats, llestos, ja!


Renovar o morir, això diuen. El meu anterior bloc ja és història, crec que havia entrat una espiral d'on no se'n podia treure res de bo i com a bon cul inquiet (quina gran expresió catalana) que sóc, aquí en tenim un altre amb energies renovades.

D'on ve el títol? Fàcil, d'una bola d'aquelles d'aigua que tinc a l'escriptori. Aquesta bola és un regal d'aniversari (dels 19 crec) i per dins està partida per dues, en una banda hi posa seguirem somiant i a l'altra ensorrarem els murs. Els que coneguin una miaa Sopa de Cabra, ja sabran que aquestes dues frases són seves, de les mítiques. I pels qui no ho sabien.. ara ja ho saben.
Aquesta bola sempre l'he tingut a la vista, de tan en tan la miro, la giro de banda i torno a començar (ara estic ensorrant murs).

I l'adreça del blog.. bé, això ja és més tema de blogger. Inicialment volia posar cincminuts però com que ja estava ocupat vaig ficar dissetminuts, ja que disset és el número que porto a la samarreta. El tema minuts no té massa secret, vaig estar pensant una estona i em va venir al cap això, no té cap història emocionant al darrere ni res de tot això, però igualment crec que queda bé.

top