Carrer era d'en coma, 4

Fa una estona estava a l'ordinador vell perquè havia d'enviar una foto que només tenia allà, i tot mirant he vist escrits meus de fa temps. Concretament m'he fixat en aquest que penjaré ara, un escrit que ara ja hauria de parlar en passat perquè ja fa uns 3 anys que la iaia de la qui parlo va morir, però ara m'ha fet somriure una miqueta, una altra vegada.

"Avui és el dia mundial de l’Alzheimer i inevitablement he pensat amb la meva iaia, aquella que l’any passat va anar a Barcelona i com que els altres avis tenien gorra vermella i ella no, es va enfadar. Aquella que abans d’ahir va fer un dibuix d’una casa quan els hi van dir que dibuixessin alguna cosa, igual que un nen petit.

  • Iaia com em dic?

  • No ho sé..

  • Tre..

  • Teresa, es veritat

Cada cop que et vinc a veure sempre et faig la mateixa pregunta i sempre obtinc la mateixa resposta. Sé que no te’n recordes que cada semana em compraves un ou Kinder perquè m’agradaven molt. Tampoc te’n recordes que al moble de la saleta i tenies guardats els “supositoris” de colors i jo sempre te n’agafava d’amagat. Que quan em quedava a dormir a casa teva sempre us ajudava a tu i a l’avi a desplegar aquell sofà de pell negre, que era una mica incòmode, però jo hi dormia molt bé.

Tampoc recordaràs aquella nina amb vestit blau que estava assentada al costat de la tele i que no me la volia endur a casa perquè aquella nina era la nina de cala iaia. I quan fa 6 anys me l’ha vaig haver d’endur em fa fer molta llàstima. Ara la tinc a sobre el llit, està vella i amb els cabells fets pols, però no la llançaré. Les teves sopes de pa m’encantaven i tot i que ara amb proutes feines recordes que és, sempre li dic al meu pare: aquestes no són com les de la iaia.

Sempre ens assentavem al banc del “Puerto Rico” amb les teves amigues i miravem els busos i la gent com anaven i venien. Quan venies a casa meva m’assentava a la teva falda i et deia: explica’m coses d’abans i sempre m’explicàves que a l’escola et ficaven les orelles de burro, i mentre m’ho deies encara anaves rient.

Sé que no ets la meva iaia de veritat, però erets la primera a venir si estava malalta, erets qui em feia les coses que més m’agradaven i fent aquest text m’he emocionat. Amb això en tinc prou.

No tornaras a fer totes aquestes coses que t’he explica’t, però sempre ens queda portar-te a veure Montserrat des d’aquell racó que tu t’agrada oi?"



PD: La nina dels cabells fets pols segueix sobre el llit i els supositoris em segueixen recordant a tu. Hi han coses que canvien, però d'altres que es mantenen eternament.

De xino a xino i tiro porque me toca


Els ciclistes fan nosa a la carretera, ho sento però és així. Que si, que se que teniu dret a anar-hi i que no tots sou iguals. De fet, de qui especialment em refereixo, no son ciclistes en si, sinó persones que van amb bici (coses totalment diferents).
Cada dia faig el mateix trajecte dos cops i per la meva mala sort, quan torno a casa ja de nit, també és l'hora que els xinos entren a un matadero que hi ha al costat de la carretera, i clar, ja arriba l'hora d'anar esquivant obstacles i estar més atent al voral de la carretera que no pas a la carretera en si.
Als seus inicis però era molt pitjor, tot s'ha de dir, era una bici i una persona (que per més inri vestien de negre, manda huevos!). Per sort han anat descobrint que existien armilles anti reflectants i llums per la bici.. Tot i així, cada dia s'han de fer uns exercicis de vista brutals, i de fet d'algun cop de volant sempre cau.
Entre les 9 i les 10 és l'hora de més afluència de xinos a la carretera, però durant tot el dia sempre en cau algun.. perque ja em direu que fa un xino a les 12 del migdia anant cap a Manresa. Si es que quan no van a treballar, van a comprar i sinó a veure la xina del poble del costat, la qüestió és donar pel cul.

Però bé, un cop acabada aquesta desfogada pre-currante, una salutació a tots els xinos del meu poble i rodalies ;)

Patataaaa!


Després de dues setmanes canviant hores, avui em tocava anar al dentista, per sort només una higiene. Jo, que sóc molt observadora i com que tampoc tenia res a fer mentre em 'netejaven' les dents doncs he començat a pensar en la situació d'anar al dentista, que sembla que no però té el seu suquillo.

Tot comença a la sala d'espera on entres amb un hola tímid, pensant: aquests són els altres que van a patir. T'assentes i és quan sents el zzzzzz de dins una sala i penses: aaaai! Ja a dins el box també és tot molt graciós (així per dir-ho d'alguna manera), la cadira amb tots els seus aparells, el dentista/higienista i tu, comença l'espectacle.
Una higiene tampoc és gaire espectacular i tampoc és el mal que et fan (bueno si tens 4 capes de sarro potser si que te'n farien, però no és el cas). A mi el que em molesta soberanament és la saliva, que se't va acumulant i no et pots empasar.
Només començar la higienista m'ha col·locat aquell tub que en teoria serveix per aspirar la saliva, bé doncs, deu haver aspirat la seva perquè la meva rai no, ja que se m'ha anat acumulant fins que m'ha caigut per fora.. (eecs jaja). Arribats aquest punt he pensat ala que le den i he anat empassat jo, així com bonament podia i sense moure gaire la llengua clar.
Una altra situació que em fa ràbia, és quan et parlen i tu en teoria has de respondre.. és per dir-li: perdona, si em treus els dits de la boca potser et puc contestar :)
Oh! i la palma d'or se l'endú l'anestèsia! Avui no ha sigut el cas, però quan t'arrenquen un queixal o et posen un empast i et queda mitja boca adormida és genial.. De fet, si jo no tingués res a fer, crec que m'assentaria en un banc fora del dentista a riure de la cara de la gent quan surt, i parlar ja és la ostia! Sempre podeu fer com em feia el meu germà, que quan sortia amb la boca mig adormida només em deia coses perquè em fiqués a riure i em pogués dir: haha! boca tortaaa!

Per cert, ja tinc les dents ben fines i netes :)
top