Riure per no plorar

Hi ha gent que quan la van fer els hi va faltar l'última fornada que es diu, és així i ho hem d'acceptar. De vegades inclús, nosaltres mateixos podem tenir un lapsus i semblar d'aquestes persones, però es diferencia força bé qui té un lapsus i qui és així.

Un exemple clar el tenim en una pacient que vaig tenir dilluns. La tenia a les 8 i només en veure el nom vaig pensar: ai mare.
Quan arriben al centre els pacients han d'omplir un full amb les seves dades personals i quan vaig veure que li demanava el carrer, el número i tot a se mare.. vaig pensar, i tu tens 17 anys? Tot seguit ho va acabar d'omplir la mare, i llavors vaig entendre d'on venia la filla. En un lloc hi fica: tel. feina i quina va ser la resposta? Perruquera, ole tu!
Clar, quan vaig veure que al telèfon fix m'hi havien posat 9338.. me'n vaig voler assegurar que l'haguessin posat bé, aquesta vegada per sort si.
Al entrar a la sala encara més hi millor, una de les preguntes és si tenen alguna patologia/malaltia. Doncs bé, em diuen no no tot bé. Segueixo preguntant, i em diuen bueno tinc ansietat, TDH, la malaltia de la purpura.. i jo pensant: joder sort n'hi ha que no tenies res..
Ja fent el massatge m'explicaven que la noia en qüestió té molta por a les agulles i que fins i tot es desmaia i té convulsions. I si a tot això li sumava que pràcticament no la podia apretar perquè ja li feia mal, que eren les 8 del vespre i estava practicament sola al centre... aaai! Però bé en el fons m'ho passava bé i reia de la situació.
També em va fer gràcia quan la mare es va voler fer la intel·lectual, i mentre jo feia el massatge ella llegia un llibre, que no vaig poder arribar a veure el títol, però per la tapa feia tota la pinta a llibre de nena de 15 anys que regalen a la Super Pop, genial.

Amb això de tractar amb la gent et trobes amb moltes situacions d'aquestes estúpides, o més aviat amb situacions per anar al otorrino.
Un dia va arribar el pacient que tenia a les 4 i li dic:
- Ets l'antonio? (el pacient era nou i encara no el coneixia)
- A no ho sé, no em van dir amb qui em tocava quan vaig trucar.
- No no, que si tu ets l'Antonio?
- A si si sóc jo!

Clar que aquest mateix pacient quan li feia el massatge i li vaig dir, aquí ho tens carregat eh, em va contestar amb un: ah! però que tu això ho pots veure? (amb cert rintintin) No mira, si et sembla aquí el que fem és arreglar aixetes, no et fot!

En el fons anar a treballar és fer de psicòleg, treballar la paciència, anar al gimnàs.. si és que és un chollo oiga!

A robar carteras!

Estarem tots d'acord si dic que les iaies tenen molta caradura, no ens deixem enganyar darrere d'aquella veueta que et diu nena maca, en tenen i punt.
Recordo aquells temps que utilitzava transport públic que dos minuts abans que arribés el bus, les iaies ja s'aixecaven per ser les primeres a pujar, o sinó tampoc tenien cap problema en colar-se eh, la qüestió era ser la primera. Clar que això em va passar una, dues, tres, quatre.. vegades, però a la cinquena ja en vaig aprendre, des de llavors no se m'ha colat cap més iaia al bus.

Ahir mateix al meu poble hi havia una xocolatada, doncs va ser tota una odissea aconseguir la xocolata, pa i lloc per torrar-lo.
El primer pas era aconseguir la xocolata, sense que cap iaia amb la tassa portada de casa es poses al davant teu amb tota la gula com si no hagués menjat en 3 mesos. Una vegada aconseguida la xocolata, aconsegueix el pà.. bff quin estrés! Val ja tinc el pà, vaig a torrar-lo, però compte! No perdis el teu pà de vista, que si veuen una llesca que ningú li fa cas ja l'has vist prou!
El que em fa més ràbia de tot, són les petites empentes que et van donant amb el colze com si res, sembla que perquè tinguin 50 anys més que tu tenen un pase vip, doncs no!
El més desconcertant del matí però va ser quan va arribar el meu pare i el vaig anar a saludar i em mira i diu: on és el pà, on és el pà?!?! I jo que li parlava d'una altra cosa.. On és el pà?? Crec que això d'està jubilat el converteix en una iaia en potència..

Jo el que no entenc és com a missa hi ha tant ordre a l'hora d'anar a buscar la famosa 'òstia', perquè amb tanta iaia pel mig i donant una cosa gratis, el primer que em vé al cap és caos!!

Anar-se a renovar el DNI i no morir en l'intent

Diumenge em va caducar el DNI, per tant tocava renovarme'l, cosa que me n'alegro molt perquè una amb 5 anys canvia molt i clar la foto era la mateixa.
Alhora d'anar a renovar-lo si demanes hora és 'ràpid' però clar tenint en compte que ara donen hores per finals d'octubre.. tampoc era plan d'anar 1 mes amb el DNi caducat, així que el meu germà i jo vam decidir anar a perdre un mati.
A les 9:03 vam treure el número, ell el 19 i jo el 20. Evidentment anaven per l'1 i vam pensar home tampoc es tant, malditos ilusos!
A les 9,30 vam fer la primera sortida, un tallat de 15 min (així per si un cas la cosa anés ràpid..), doncs res tornem i anàven pel 6, paciència. I clar entremig de la gent que teniem número, es 'colava', la gent que tenia hora.. resultat, que del 6 al 7 van passar 25 min!
I va ser llavors quan es va produir un moment d'incertesa, emoció i alegria! I és que de cop i volta, li toca al 7 (la dona es va entrebancar de l'emoció i tot), i en dos minuts ja marcava el 10 (noia que també es va tornar a entrebancar), quin goig quina alegria! Ja creiem que per fi haviem agafat el ritme.. si.. els ous!

A tot això clar, teniem al costat la típica iaia (número 12) que deu tenir molta pressa i no es para de queixar (fins i tot va anar al policia de l'entrada!). Ja li vaig dir al meu germà: Jordi, que sigui la última vegada que t'assentes al costat d'una iaia!.

Bé seguim, anem pel 10.. en aquest moment (va coincidir en l'hora d'esmorzar deduim..) ja va ser la mort.. eren les 11 i anaven pel 13.. jo ja em veia dinant allà i anant directe a treballar! Aquí vam fer la segona sortida, aquesta a menjar perquè clar ja tocava.
Feiem apostes, jo deia que quan tornessim estarien al 15, el Jordi deia que al 14, ja veieu que erem molt optimistes. I sorpresa! quan vam tornar ja estaven al 16 (11:25). Ens esperem 10 min i un altra vegada l'apocalipsi! Li toca al 17, ningú es mou, el 18, ningú es mou i meeeeec 19: jordii et toca! I encara no estava a la porta que: meeec el 20! oleee olee! Per mi que la dona li va quedar el dit apretat..
Oh quin gran goig quina glòoooria quan em toca el meu tooorn! Aix, les 11.40 i per fi estavem assentats a la taula 6 fent el meu DNI i passaport i DNI del meu germà, sort que tot encara va anar prou bé i a les 11.55 sortiem de la Policia.

Coses a destacar:
- La gent quan la truquen pel mòbil diuen que són a la policia. Què passa que és cutre dir que t'estàs renovant el DNI i mola més fer veure que t'han detingut? Inútil.

- El DNI val 10,10 euros i el Passaport 20,20. Sembla que se t'encardin a la cara amb aquests números tant arrodonits. Lladres!

- Alhora de deixar la 'ditada', primer el dret tot correcte i seguidament l'esquerre (sense netejar el vidre on he deixat la primera ditada). Una petita apreciació de persona inculta: Voleu dir que si mai em detenent (que espero que no) ja tindran clara la meva ditada amb tanta barreja de línies? Eh, però culpa de la funcionaria eh, tota seva!

I dit això.. fins d'aquí a 5 anys!


top