Taronja: un estat de transició, de canvi


L’essència de la vida és el canvi constant, com un semàfor àmbar que canvia constantment, com una sirena d’una ambulància i també com una pilota de bàsquet que bota..

I és en això en el que ens basem, en canviar, som nòmades per naturalesa. I amb aquests canvis no em refereixo en canviar de lloc de viure i aquestes coses sinó en canviar d’estat d’ànim, de manera de viure i de pensar.. canviar les preferències..

M’atraveixo a dir que no hi ha ningú que no canviï, perquè és així, és com funcionem i això si que no ho podem canviar. Quan em poso a pensar quines coses em fan canviar i de quina manera em sorprenc.

Tot té una explicació, fins i tot el color que t’agrada té una relació amb el què penses.


Diguem el color que t'agrada i et diré com ets.


A mi m'agrda el taronja ( No em sigueu 'zoquetes' i cliqueu al link)


Perquè?


Hi han perques en aquesta vida que es contesten amb un simple, 'això és la llei de Murphy' i et quedes tant ample. Com per exemple: Perquè les torrades sempre cauen de la part untada? Li dones la culpa a Muprhy (si una cosa port sortir malament i sortira) i llestos. Però a noi, jo tinc una sèrie de preguntes que ni el Murphy em pot respondre, algunes més estúpides que d'altres, però tot són preguntes, les meves preguntes. I per posar-ho més en ordre (si les llistes m'agraden) ho enumeraré, tot i que no vol dir que la primera sigui més important que la última.

- Perquè els números de DNI tenen aquest números? És a dir, perquè jo començo per 777, un altre per 38 o per 39..?

- Perquè els metges van de color blanc quan el més fàcil és que es taquin de sang?

- Perquè hi ha una colònia que es diu: Eau de Toilette? Vull dir, com una colònia que en teoria ha de fer olor es pot dir: 'Aigua de Water'? I el més preocupant: com es que la gent la compra?

- Perquè quan mirem amunt obrim la boca?

- Perquè quananem pel carrer i hi ha una porta, un garaig, uan botiga.. oberta SEMPRE mirem?

- Perquè uns pets(ventositats pels cultes) fan soroll i els altres no? (el tema olor/no olor ja el domino)

- Perquè quan pares en un semàfor amb un cotxe al costat, inevitablement mires a l'altre cotxe? Hi esperes trobar l'amor de la teva vida dien-te hola?

- Algú s'ha tirat un pet i un estornut a la vegada?

- Perquè el pipi és de color groc i no d'un altre color? (deixant de banda l'excepció del vermell certs dies al mes ;))

- Entenc que es digui Lluís en una foto, perquè així rius.. però patata? Llavors clar que quedes amb la boca oberta i cara d'empanada..

- Perquè hi ha lacasitos de tots colors menys negres?

El més graciós de tot, és que ahir al vestidor pensava en aquesta actualització i va i una companya em diu: Escolta, perquè el pingüins no tenen genolls? Oh!

I ara, l'anècdota de la meva vida:
Situació: Teresa de 2 anys tornant cap a casa amb la mama.

T: que hi viu algú a la lluna?
Ma: No, perquè?
T: Doncs s'han deixat el llum encès!

Au Revoir!

Riure per no plorar

Hi ha gent que quan la van fer els hi va faltar l'última fornada que es diu, és així i ho hem d'acceptar. De vegades inclús, nosaltres mateixos podem tenir un lapsus i semblar d'aquestes persones, però es diferencia força bé qui té un lapsus i qui és així.

Un exemple clar el tenim en una pacient que vaig tenir dilluns. La tenia a les 8 i només en veure el nom vaig pensar: ai mare.
Quan arriben al centre els pacients han d'omplir un full amb les seves dades personals i quan vaig veure que li demanava el carrer, el número i tot a se mare.. vaig pensar, i tu tens 17 anys? Tot seguit ho va acabar d'omplir la mare, i llavors vaig entendre d'on venia la filla. En un lloc hi fica: tel. feina i quina va ser la resposta? Perruquera, ole tu!
Clar, quan vaig veure que al telèfon fix m'hi havien posat 9338.. me'n vaig voler assegurar que l'haguessin posat bé, aquesta vegada per sort si.
Al entrar a la sala encara més hi millor, una de les preguntes és si tenen alguna patologia/malaltia. Doncs bé, em diuen no no tot bé. Segueixo preguntant, i em diuen bueno tinc ansietat, TDH, la malaltia de la purpura.. i jo pensant: joder sort n'hi ha que no tenies res..
Ja fent el massatge m'explicaven que la noia en qüestió té molta por a les agulles i que fins i tot es desmaia i té convulsions. I si a tot això li sumava que pràcticament no la podia apretar perquè ja li feia mal, que eren les 8 del vespre i estava practicament sola al centre... aaai! Però bé en el fons m'ho passava bé i reia de la situació.
També em va fer gràcia quan la mare es va voler fer la intel·lectual, i mentre jo feia el massatge ella llegia un llibre, que no vaig poder arribar a veure el títol, però per la tapa feia tota la pinta a llibre de nena de 15 anys que regalen a la Super Pop, genial.

Amb això de tractar amb la gent et trobes amb moltes situacions d'aquestes estúpides, o més aviat amb situacions per anar al otorrino.
Un dia va arribar el pacient que tenia a les 4 i li dic:
- Ets l'antonio? (el pacient era nou i encara no el coneixia)
- A no ho sé, no em van dir amb qui em tocava quan vaig trucar.
- No no, que si tu ets l'Antonio?
- A si si sóc jo!

Clar que aquest mateix pacient quan li feia el massatge i li vaig dir, aquí ho tens carregat eh, em va contestar amb un: ah! però que tu això ho pots veure? (amb cert rintintin) No mira, si et sembla aquí el que fem és arreglar aixetes, no et fot!

En el fons anar a treballar és fer de psicòleg, treballar la paciència, anar al gimnàs.. si és que és un chollo oiga!

A robar carteras!

Estarem tots d'acord si dic que les iaies tenen molta caradura, no ens deixem enganyar darrere d'aquella veueta que et diu nena maca, en tenen i punt.
Recordo aquells temps que utilitzava transport públic que dos minuts abans que arribés el bus, les iaies ja s'aixecaven per ser les primeres a pujar, o sinó tampoc tenien cap problema en colar-se eh, la qüestió era ser la primera. Clar que això em va passar una, dues, tres, quatre.. vegades, però a la cinquena ja en vaig aprendre, des de llavors no se m'ha colat cap més iaia al bus.

Ahir mateix al meu poble hi havia una xocolatada, doncs va ser tota una odissea aconseguir la xocolata, pa i lloc per torrar-lo.
El primer pas era aconseguir la xocolata, sense que cap iaia amb la tassa portada de casa es poses al davant teu amb tota la gula com si no hagués menjat en 3 mesos. Una vegada aconseguida la xocolata, aconsegueix el pà.. bff quin estrés! Val ja tinc el pà, vaig a torrar-lo, però compte! No perdis el teu pà de vista, que si veuen una llesca que ningú li fa cas ja l'has vist prou!
El que em fa més ràbia de tot, són les petites empentes que et van donant amb el colze com si res, sembla que perquè tinguin 50 anys més que tu tenen un pase vip, doncs no!
El més desconcertant del matí però va ser quan va arribar el meu pare i el vaig anar a saludar i em mira i diu: on és el pà, on és el pà?!?! I jo que li parlava d'una altra cosa.. On és el pà?? Crec que això d'està jubilat el converteix en una iaia en potència..

Jo el que no entenc és com a missa hi ha tant ordre a l'hora d'anar a buscar la famosa 'òstia', perquè amb tanta iaia pel mig i donant una cosa gratis, el primer que em vé al cap és caos!!

Anar-se a renovar el DNI i no morir en l'intent

Diumenge em va caducar el DNI, per tant tocava renovarme'l, cosa que me n'alegro molt perquè una amb 5 anys canvia molt i clar la foto era la mateixa.
Alhora d'anar a renovar-lo si demanes hora és 'ràpid' però clar tenint en compte que ara donen hores per finals d'octubre.. tampoc era plan d'anar 1 mes amb el DNi caducat, així que el meu germà i jo vam decidir anar a perdre un mati.
A les 9:03 vam treure el número, ell el 19 i jo el 20. Evidentment anaven per l'1 i vam pensar home tampoc es tant, malditos ilusos!
A les 9,30 vam fer la primera sortida, un tallat de 15 min (així per si un cas la cosa anés ràpid..), doncs res tornem i anàven pel 6, paciència. I clar entremig de la gent que teniem número, es 'colava', la gent que tenia hora.. resultat, que del 6 al 7 van passar 25 min!
I va ser llavors quan es va produir un moment d'incertesa, emoció i alegria! I és que de cop i volta, li toca al 7 (la dona es va entrebancar de l'emoció i tot), i en dos minuts ja marcava el 10 (noia que també es va tornar a entrebancar), quin goig quina alegria! Ja creiem que per fi haviem agafat el ritme.. si.. els ous!

A tot això clar, teniem al costat la típica iaia (número 12) que deu tenir molta pressa i no es para de queixar (fins i tot va anar al policia de l'entrada!). Ja li vaig dir al meu germà: Jordi, que sigui la última vegada que t'assentes al costat d'una iaia!.

Bé seguim, anem pel 10.. en aquest moment (va coincidir en l'hora d'esmorzar deduim..) ja va ser la mort.. eren les 11 i anaven pel 13.. jo ja em veia dinant allà i anant directe a treballar! Aquí vam fer la segona sortida, aquesta a menjar perquè clar ja tocava.
Feiem apostes, jo deia que quan tornessim estarien al 15, el Jordi deia que al 14, ja veieu que erem molt optimistes. I sorpresa! quan vam tornar ja estaven al 16 (11:25). Ens esperem 10 min i un altra vegada l'apocalipsi! Li toca al 17, ningú es mou, el 18, ningú es mou i meeeeec 19: jordii et toca! I encara no estava a la porta que: meeec el 20! oleee olee! Per mi que la dona li va quedar el dit apretat..
Oh quin gran goig quina glòoooria quan em toca el meu tooorn! Aix, les 11.40 i per fi estavem assentats a la taula 6 fent el meu DNI i passaport i DNI del meu germà, sort que tot encara va anar prou bé i a les 11.55 sortiem de la Policia.

Coses a destacar:
- La gent quan la truquen pel mòbil diuen que són a la policia. Què passa que és cutre dir que t'estàs renovant el DNI i mola més fer veure que t'han detingut? Inútil.

- El DNI val 10,10 euros i el Passaport 20,20. Sembla que se t'encardin a la cara amb aquests números tant arrodonits. Lladres!

- Alhora de deixar la 'ditada', primer el dret tot correcte i seguidament l'esquerre (sense netejar el vidre on he deixat la primera ditada). Una petita apreciació de persona inculta: Voleu dir que si mai em detenent (que espero que no) ja tindran clara la meva ditada amb tanta barreja de línies? Eh, però culpa de la funcionaria eh, tota seva!

I dit això.. fins d'aquí a 5 anys!


Carrer era d'en coma, 4

Fa una estona estava a l'ordinador vell perquè havia d'enviar una foto que només tenia allà, i tot mirant he vist escrits meus de fa temps. Concretament m'he fixat en aquest que penjaré ara, un escrit que ara ja hauria de parlar en passat perquè ja fa uns 3 anys que la iaia de la qui parlo va morir, però ara m'ha fet somriure una miqueta, una altra vegada.

"Avui és el dia mundial de l’Alzheimer i inevitablement he pensat amb la meva iaia, aquella que l’any passat va anar a Barcelona i com que els altres avis tenien gorra vermella i ella no, es va enfadar. Aquella que abans d’ahir va fer un dibuix d’una casa quan els hi van dir que dibuixessin alguna cosa, igual que un nen petit.

  • Iaia com em dic?

  • No ho sé..

  • Tre..

  • Teresa, es veritat

Cada cop que et vinc a veure sempre et faig la mateixa pregunta i sempre obtinc la mateixa resposta. Sé que no te’n recordes que cada semana em compraves un ou Kinder perquè m’agradaven molt. Tampoc te’n recordes que al moble de la saleta i tenies guardats els “supositoris” de colors i jo sempre te n’agafava d’amagat. Que quan em quedava a dormir a casa teva sempre us ajudava a tu i a l’avi a desplegar aquell sofà de pell negre, que era una mica incòmode, però jo hi dormia molt bé.

Tampoc recordaràs aquella nina amb vestit blau que estava assentada al costat de la tele i que no me la volia endur a casa perquè aquella nina era la nina de cala iaia. I quan fa 6 anys me l’ha vaig haver d’endur em fa fer molta llàstima. Ara la tinc a sobre el llit, està vella i amb els cabells fets pols, però no la llançaré. Les teves sopes de pa m’encantaven i tot i que ara amb proutes feines recordes que és, sempre li dic al meu pare: aquestes no són com les de la iaia.

Sempre ens assentavem al banc del “Puerto Rico” amb les teves amigues i miravem els busos i la gent com anaven i venien. Quan venies a casa meva m’assentava a la teva falda i et deia: explica’m coses d’abans i sempre m’explicàves que a l’escola et ficaven les orelles de burro, i mentre m’ho deies encara anaves rient.

Sé que no ets la meva iaia de veritat, però erets la primera a venir si estava malalta, erets qui em feia les coses que més m’agradaven i fent aquest text m’he emocionat. Amb això en tinc prou.

No tornaras a fer totes aquestes coses que t’he explica’t, però sempre ens queda portar-te a veure Montserrat des d’aquell racó que tu t’agrada oi?"



PD: La nina dels cabells fets pols segueix sobre el llit i els supositoris em segueixen recordant a tu. Hi han coses que canvien, però d'altres que es mantenen eternament.

De xino a xino i tiro porque me toca


Els ciclistes fan nosa a la carretera, ho sento però és així. Que si, que se que teniu dret a anar-hi i que no tots sou iguals. De fet, de qui especialment em refereixo, no son ciclistes en si, sinó persones que van amb bici (coses totalment diferents).
Cada dia faig el mateix trajecte dos cops i per la meva mala sort, quan torno a casa ja de nit, també és l'hora que els xinos entren a un matadero que hi ha al costat de la carretera, i clar, ja arriba l'hora d'anar esquivant obstacles i estar més atent al voral de la carretera que no pas a la carretera en si.
Als seus inicis però era molt pitjor, tot s'ha de dir, era una bici i una persona (que per més inri vestien de negre, manda huevos!). Per sort han anat descobrint que existien armilles anti reflectants i llums per la bici.. Tot i així, cada dia s'han de fer uns exercicis de vista brutals, i de fet d'algun cop de volant sempre cau.
Entre les 9 i les 10 és l'hora de més afluència de xinos a la carretera, però durant tot el dia sempre en cau algun.. perque ja em direu que fa un xino a les 12 del migdia anant cap a Manresa. Si es que quan no van a treballar, van a comprar i sinó a veure la xina del poble del costat, la qüestió és donar pel cul.

Però bé, un cop acabada aquesta desfogada pre-currante, una salutació a tots els xinos del meu poble i rodalies ;)

Patataaaa!


Després de dues setmanes canviant hores, avui em tocava anar al dentista, per sort només una higiene. Jo, que sóc molt observadora i com que tampoc tenia res a fer mentre em 'netejaven' les dents doncs he començat a pensar en la situació d'anar al dentista, que sembla que no però té el seu suquillo.

Tot comença a la sala d'espera on entres amb un hola tímid, pensant: aquests són els altres que van a patir. T'assentes i és quan sents el zzzzzz de dins una sala i penses: aaaai! Ja a dins el box també és tot molt graciós (així per dir-ho d'alguna manera), la cadira amb tots els seus aparells, el dentista/higienista i tu, comença l'espectacle.
Una higiene tampoc és gaire espectacular i tampoc és el mal que et fan (bueno si tens 4 capes de sarro potser si que te'n farien, però no és el cas). A mi el que em molesta soberanament és la saliva, que se't va acumulant i no et pots empasar.
Només començar la higienista m'ha col·locat aquell tub que en teoria serveix per aspirar la saliva, bé doncs, deu haver aspirat la seva perquè la meva rai no, ja que se m'ha anat acumulant fins que m'ha caigut per fora.. (eecs jaja). Arribats aquest punt he pensat ala que le den i he anat empassat jo, així com bonament podia i sense moure gaire la llengua clar.
Una altra situació que em fa ràbia, és quan et parlen i tu en teoria has de respondre.. és per dir-li: perdona, si em treus els dits de la boca potser et puc contestar :)
Oh! i la palma d'or se l'endú l'anestèsia! Avui no ha sigut el cas, però quan t'arrenquen un queixal o et posen un empast i et queda mitja boca adormida és genial.. De fet, si jo no tingués res a fer, crec que m'assentaria en un banc fora del dentista a riure de la cara de la gent quan surt, i parlar ja és la ostia! Sempre podeu fer com em feia el meu germà, que quan sortia amb la boca mig adormida només em deia coses perquè em fiqués a riure i em pogués dir: haha! boca tortaaa!

Per cert, ja tinc les dents ben fines i netes :)

Instruccions abans d'anar al fisio




1. Als homes que us han de 'treballar' les cames, porteu calçotets boxer, perquè si veniu marcant paquet també és normal que us veiguem més del que hauriem de veure, i de vegades és desagradable.

2. També als homes: si us han de fer tractaments llargs, depileu-vos, ja que en massatges llargs sobre pèl, al final se't mig adormen les mans i tot, a part que també fan pessigolles!

3. A tothom en general: depileu-vos! Els homes és més indiferent, però les doneu intenteu venir depilades d'aixelles, que dóna mala imatge venir amb el bosque.

4. Dutxeu-vos i /o poseu-vos desodorant abans de venir. D'acord que alguns veniu de treballar (teniu mitja excusa), però passar-se una hora escoltant una olor forta.. costa. Val, sempre es pot fer servir la tècnica de l'aire acondicionat per dispersar l'ambient, però això només funciona a l'estiu i això si no està massa fort.
No només em refereixo a suar, rentar-se els peus de tant en tant també és aconsellable.

5. Tal com vaig llegir al dentista: La medicina no és una ciència exacte, els tractaments es poden allargar. Si us heu d'esperar tingueu paciència, ja que la pròxima vegada podeu ser vosaltres la causa.

6. A les dones (i alguns homes): Anar al fisio no es una passarel·la de models i no es va a lligar (normalment) així que no cal que vingueu amb tanga. Bé, si no us heu de treure els pantalons me la sua sincerament, com si voleu venir sense res, però si us heu de treure roba i sobretot estirar-vos panxa a terra, no sé.. anar veient el cul què voleu que us digui.. cal?

7. Hi poden haver fisios joves i no noecessariament ser de pràctiques.

8. No menjem a ningú, podeu parlar i aixecar la vista del mòbil o revista. És de mala educació estar jugant amb el mòbil mentre et fan el massatge. Fins i tot agraïriem una mica de conversa (però sense passar-se eh, que tampoc cal anar d'extrema a extrem, hi ha coses que no m'interessen).

Visca la pepa que s'ha mort l'unclo!


Hi ha dies que mereixen una entrada, el d'avui no n'estic segura, això ho decidiré quan hagi acabat d'escriure (o no).
El d'avui el podria resumir com un dia extrany, divertit, feliç.. vaia una barreja de sentiments, que ha donat un bon resultat.

Tot ha començat a les a les 8:00 del matí quan he tingut la meva primera discusió amb el despertador (que l'he guanyat), de fet he guanyat tres combats i m'he aixecat a les 8:45. Doncs bé, quan com tota persona adulta ja havia esmorzat, fet el tallat i tot plegat.. em truca la jefa: ' Teresa, han canviat les coses, vine a les 11'..Pensament Teresa: fafbajsbdjcmdzfcbzdfcf bueno, aprofitaré l'estona. Després d'anar a correus i veure el substitut incompetent que hi haurà 15 dies, he fet 4 coses més i au a treballar.
Al matí no ha sigut excessivament dur, però parlar casi 1 hora amb una iaia sobre la mort doncs què voleu que us digui, m'ha cansat mentalment!

"A mi la mort no m'espanta pas, total morirem tots. Clar que això de tenir les cendres a casa no no, millor llençarles. A més, la mort també té la seva part feliç, perquè saps que un moment o altre ens tornarem a trobar tots" I jo com a bona noia anar-li donant tema de conversa.. ai si algú ens sentia!
Quan ja marxava a dinar veig que la companya surt d'una sala que la tancava molt bé i em mira amb una cara i em diu: 'Que aquest home no porta roba interiooor! I no em fa gràcia eh' (De la que m'he escapat senyors!)
Després de fer una 'parada' per dinar i reposar el tems just i insuficient torno al centre i només fer la cantonada em trobo una pacient que havia vingut 1/4 d'hora abans allà esperant-me. Total, que l'obro i em diu: ai, així vestida no et coneixia! I jo pensant: tant canvio vestida de blanc? (ara sembla que vagi vestida de núvia ee).
Quan ja feia l'últim pacient a mig tractament em diu:

- Perdona, quanta estona més em faràs?
- Doncs, fins a les 7 i 5
- I quan falta?
- 20 minuts (i jo pensant: què coi li passa?)
- Que puc anar al lavabo o m'he d'aguantar?
- I tant que si només faltaria! (Pensament meu: jajajajajaj que mono).


I ja a les últimes hores del dia no sabria si ben bé estar agraïda de la simpatia de la gent, d'estar emprenyada per semblar que se n'enfotessin o que pensar!
Estava en un pas de vianants menjant un kebab (si, amb tota la gula), i un home desconegut em diu: tenim gana ee :) I jo: sisi.. I doncs?? què he de pensar? Aquest home a travessat en direcció oposada a la meva i probablement no el veuré mai més, però coi m'ha deixat sorpresa.

Al arribar a casa tota morta m'he emocionat i dic va aniré a correr! A veure, crec que la gent es veu si està vestida d'esport no? Crec que també es nota si estan fent abdominals no? Doncs perquè coi passa una veïna per l'entrada de casa i em diu: que t'has quedat tancada? nono, merci. Però et trobes bé oi?
A veure, que si, que ha volgut ser amable.. però crec que si veu una persona que està intentant disminuir la distància entre pit i genolls això vol dir que està fent abdominals!


Val, el meu dia no ha sigut prou important com per destacar res en majúscules, però sobreviure a llevar-me més d'hora per res, a parlar de la mort i no morir en l'intent, a ser el més educada/hipòcrita possible i tot i així acabar amb un somriure el dia.. coi que almenys un aplaudiment no?

Amén.


Es de ser inútiles!


Tot va començar ahir al migdia quan jo tota contenta (i suant com una truja) arribo a casa i a la bústia em trobo un avís de correus, que havia de passar a buscar dos paquets perquè no m'havien trobat a casa.. Si claro, però es pensen que sóc tonta o què?
Pujo a casa, i li dic a me mare: Oi que tu no t'has mogut de casa aquest matí? i efectivament em va dir que no (te pillé cartera!). Que a veure jo que em deixin un avís perquè els paquets no passaven per la bústia i que els hagi d'anar a buscar em sembla correcte, però coi i si primer es molesta a trucar el timbre?? Que si, que és agost, que la gent no te ganes de treballar.. però oi que jo m'he de fotre quan em demanen si faig vacances? Doncs els altres que també fassin la seva feina i truquin el putu timbre! ( i sí, estic indignada, però bé crec que es nota).

A tot això sumali que al meu poble només puc anar a buscar els paquets de 9 a 10 i que quan hi he anat a les 9:45 va i m'ho trobo tancat, casum seuna! He vist un paper que posava oficina de St. Joan (el poble del costat), ja em veieu a mi cagant-me en todo lo que se menea i anant a St. Joan per enviar 3 paquets i anar-ne a buscar 2. Total, que arribo a la oficina i em diuen que la cartera de Callús encara no esta de vacances que això es que deuria haver sortit un moment i per això estava tancat. Total que he tornat a casa amb els 3 paquets enviats, però sense els dos meus, perquè obviament estaven a la oficina de Callús.


Moraleja de la història: Per no trucar un timbre dimarts, demà dijous amb 'sort' podré tenir els meus paquets.

Ser fisioterapeuta puede ser maravilloso!

Hi ha dies que arribo a casa i penso: quina gran feina que tinc! I de fet sort n'hi ha que m'ho agafo amb humor, perquè tractar amb gent.. hi ha dies per fotre's un tret!

Avui mateix a primera hora tenia un noi de color, que casi no parlava castellà, i el meu anglès és molt bàsic, que a més tenia la fama de tirar la canya a les fisios i a sobre va i el tio m'ha arriabt 20 minuts tard, cosa que ha fet que al vespre plegués bastant més tard del que em tocava.. però clar, bona cara sempre bona cara.
En canvi però, reconec que tinc sort de tocar/tractar a segons qui (alaaa el que he dit), però tots sabem que tothom pensaria el mateix segons amb quin noi/noia li fes un massatge eh putes! Això que de vegades es disfruta i tot treballant, però compte amb els pensaments que es té, que el pacient ho pot notar ( i ho dic per experiència).
Llavors, hi ha la típica dona pesada que t'explica el mateix dia rere dia, i clar, el primer dia li dones conversa, el segon li segueixes contestant (a estones), però és que al tercer ja pases al: jaja/ jeje. Per favor, faig una crida als pacients que tinguin diferents converses preparades siusplau, i si pot ser tema temps i calor millor no fer-lo servir massa de comodí..

Però bé, ara no us penseu que sempre que algú em parla, no l'escolto o faig servir comodins, no home noo! Que per sort hi ha persones amb gràcia, que et distreuen una estona i fins i tot et porten menjar quan marxen.
Un altre tema curiós ara a l'estiu és l'aire acondicionat. Clar si fos per mi, el tindria encès sempre, perquè sembla que no però treballant de fisio es sua eh! I sinó digueu-m'ho a mi que trobo cada esquena.. Doncs bé, hi ha la típica persona (normalment dona) que diu: ai nena, que em pots apagar l'aire que em costipo? Ala venga i tu amb un gran somriure dius: i tant que si, només faltaria (sapiguessis el que estic pensant..).

Després d'aquest vomitada verbal, que ni tant sols m'he repasat, només em queda dir: continuarà..

Camins, somnis i promeses


Quan era petita no tenia amics. I després d'aquesta afirmació contundent, l'explicació. Jo no tenia la típica amiga que cada dia després de classe anava a jugar a casa seva, ni a l'hora del pati jugava amb la mateixa gent. A primària era feliç a la meva, jo i el futbol.
A secundària, podria dir que vaig descobrir amistats 'conegudes' des de P5. Sempre he pensat que fins llavors no haviem tingut la necessitat una de l'altre, que un dia va arribar el moment i punt, sense complicacions.
Ja a batxillerat podriem dir que vaig fer el meu altre salt, i fer el tonto mentre pujavem les escales, omplir xiclets de goma i fer caure la gent era el més divertit.
El futbol sempre ha sigut el meu món paral·lel i d'aquest món conec gent molt especial.
Diuen que la universitat és un abans i un després i de fet crec que és més que això, és un punt i a part de la teva vida.

Amb aquesta mena de 'cronologia' he volgut dir que tot té el seu moment, la seva època i que a tot arreu hi han persones especials. A mi veure això em van costar moltes llàgrimes, molts mals de cap, fins que un dia vaig descobrir que tot eren camins.

Cada persona som un camí.
Hi ha camins que de seguida es creuen i van junts molt de temps, fins i tot n'hi ha que mai es separaran. Aquests camins són aquelles persones que des de petites que van juntes a l'escola, que han anat juntes a tot arreu i que quan tenen 40 anys encara van de vacances junts amb els seus fills.
Hi ha uns altres camins que també es troben d'hora, però que aviat se'ls hi creua d'altres camins i despareixen. Són les amistats que dic jo 'escolars' aquelles, que una vegada acabat la secundària i/o universitat despareixen. Han sigut una part de la teva vida però no prou important com per quedar-se.
Tenim un altres camins (els meus preferits) que tenen tot de ponts i caminets petits entre ells. Aquestes són les persones que un dia van ser inseparables, que s'han anat creuant camins entre elles, que la seva distància ha anat variant però que sempre tenen temps per fer un cafè. Són aquelles que sembla que no hi siguin, que hagin canviat, però quan hi quedes i t'expliques la vida i rius de les mateixes tonteries veus que tot segueix igual. Aquestes persones són aquelles que quan tens un problema no truques al teu camí principal d'aquella època, les truques a elles.
En canvi hi han d'altres camins, que van paral·lels tota la vida, però que mai es trobaran, coses del destí.

No sé si s'ha entès el que jo volia dir amb aquest símil amb els camins, però crec que el que si s'entendrà és que les persones venen i van, que no sempre es poden quedar totes, perquè han de deixar lloc a les noves. Hem de canviar per seguir creixent. Al llarg del temps coneixerem molta gent, uns ens sorprendran i d'altres ens decepcionaran, però rés ens ha de preocupar, recordeu que tot són camins.

Feu-me un favor, a partir d'ara quan algú us decepcioni, us distancieu o fins i tot el perdeu penseu que heu arribat a la vostra cruïlla i que això permetrà que us trobeu amb d'altres camins (de vegades uns nous camins molt especials). Creieu-me, us ho diu una que està coneixent uns camins inmensos.

Venga senyoraaa tré euro!


Ho sento, tinc un mania i aquesta és 'classificar' i fer llistes de moltes coses, com s'ha pogut en d'altres entrades (anuncis, noms de nens/es..) doncs bé avui és el torn de: tipus de venedors de mercat.

Com moltes mares i ara en temps de crisi més, a la meva li agrada anar de mercats (i a mi em fa una gràcia..), doncs bé aquest diumenge en el que vam anar em vaig fixar en el tipus de venedors i en el tipus de parades.

Un mercat no és un mercat sense gitanos (no ho estic dient pas en to despectiu, però les coses pel seu nom no?) què seria d'un mercat sense el: 'vengaaaa senyoraaas doo eurooo doo eurooo, dos bragas a dooo euroo' m'encanten. Aquests són fàcils de reconèixer ja que a part de cridar molt, tenen tota la família a la parada, bé, com que són molts tenen vàries parades monopolitzant una mica el mercat, però oju ben simpàtics que són.

Més endavant hi podem trobar els negres, (també us podria dir els venedors de color, però sincerament em dóna la sensació que me n'enfoto d'ells). Aquests tenen artícles de dubtosa procedència i qualitat però de tant en tant piques. Coses característiques d'aquestes parades són les joguines 'ultramegapesades' que fan rodar al davant de la paradeta, esperant que pasi un nen i digui: mama jo el vull! Normalment també venen cd's, pulseres, piles, moneders, bolsos.. Curiosament en aquest mercat de diumenge me mare es va parar en una parada d'un negre a comprar un bolso i el negre tot simpàtic li va dir:
- Saps parlar català perquè sinó jo et faig de professor jiji (em fa gràcia com riuen els negres jaja)
I el tio sabia vendre eh, perquè a part de 'parlar' català que amb això guanya molta gent va i diu: - Qui paga la princesa o la mare de la princesa?
La veritat és que va ser graciós amb aquell accent negre/moro/paquistaní/xino.. però s'hi va esforçar!

Finalment, un altre tipus de venedor que vaig poder observar és el d'aquí, véase català/espanyol. Aquests solen vendre roba de la que diu me mare: oi aquesta parada m'agrada molt, llàstima que pica una mica. El seu crit de guerra ve a ser un: Hola guapa!.

Bé, segurament hi han d'altres tipus de venedors, que para gustos los colores oye! Però jo em quedo aquí que ja n'hi ha prou per avui.


A peu de carretera


Avui a les 8 del matí, estava esperant l'autobús que m'havia de passar a buscar per anar a treballar. Estava en una cantonada d'un carrer, ben tapadeta i amb una carpeta a la mà.. de veritat creieu que feia cara a puta? Doncs perquè coi 8 de cada 10 cotxes em miraven? Mai han vist una noia esperar a que la passin a buscar o què?
També he de dir que la majoria de conductors eren homes.. malpensats potser? No hi araaa! Més tard, quan ja feia uns 15 minuts que m'esperava (què voleu sempre vaig massa d'hora), em venia el sol de cara i tenia calor i quan m'anava a pujar les mànigues de la jaqueta he pensat: ui no, que encara provocaràs al personal.

La petita història del matí no té gaire més suc, i no va més enllà d'això. Clar que tot va començar ahir a les 2 de la nit quan anava a dormir i vaig recordar q avui m'havia de llevar a les 7.. encara sort que em vaig il·luminar i me'n vaig enrrecordar!

Ai mete mete, ai saca saca..


Cada migdia mentre dino amb el meu pare mirem la 'Ruleta de la Suerte', aquell gran programa on la ruleta no està trucada, però bé ara no toca parlar d'això.
Des d'aquí demano presó pels responsables dels 'càntics' del públic, oh deu meu, cada dia es superen!
Quan va començar el programa el pública cantava, animava però amb moderació. Ara es passen cantant/cridant tota l'estona i el que em preocupa que això no és espontani. És a dir, si és una cosa planejada com a mínim una mica més d'originalitat senyors! Aquí uns quants exemples:

- Ai mete mete, ai saca saca es la ruleta que sube y que baja!

- A por el bote oe, a por el bote oe, a por el bote oe, a por el bote e o e

- Dale tu cupero alegria Macara que tu cuerpo.. (així tota la cançoneta) i fa gràcia quan intenten fer coincidir el 'AAAH' amb quan es para la ruleta i mai ho aconsegueixen!

El que no té preu tampoc és quan la Paloma (vull dir l'ajudant, no la traducció de colom) va destapant les lletres i el públic comença olé, olé olé.. llavors ella s'anima i encara ho fa amb coreografia.. patètic. I clar, sempre hi ha el graciós de torn que al acabar de destapar crida un 'guapaaa', només falta dir: olé tu arte!

Els coloms assassins



Tinc por. Tinc por que un dia camini tranquilament pel carrer i se'm clavi un colom al mig del cap. Primer em feia gràcia, però ara ja em preocupa eh!.

Cada dia passo per l'Estació de busos de punta a punta (un lloc on hi han molts coloms). Els piiiiip passen volant molt baix, esquivant la gent com si estiguessin fent una competició d'obstacles. Encara recordo el dia que anava caminant i l'ala d'un colom em va fregar l'orella, i vaig pensar: avui si que t'ha anat just!
Tot sovint he de fer petits moviments de cap perquè em penso que no m'esquivaran a temps o de vegades m'espanten.. De fet, sembla que tinguin molt controlat el moviment dels humans i aprofiten per venir a tota merda cap a tu i quan ja penses, ja està avui és el dia.. fan zas! i s'enlairen com si haguessin engegat el motor, tindran collons!. A més com saben que a l'últim moment el noi/noia no farà un moviment inesperat que ells no podran esquivar?

Normalment miro notícies curioses per aquí internet i de veritat, estic esperant el dia que llegeixi: "Un colom es clava al front d'una noia mentre passejava pel carrer", per sort de moment encara no ha sortit mai.
Sé que això no és una qüestió de vida o mort, i de fet, jo puc dormir cada dia igual de tranquil·la, però ves em volia desfogar una mica i compartir la meva 'preocupació' que sé que no sóc la única que la tinc.

El dia que vaig veure una rata


L'altre dia tornant de treballar anava a buscar el cotxe i com sempre vaig passar pel costat d'uns contenidors. Des de fa més o menys una setmana hi ha un sac (foradat) amb tot d'ampolles de San Miguel que ningú es digna a treure i clar amb els dies va pasar el més previsible: que en va sortir una rata!!
Es curiós, però jo mai havia vist una rata així 'en sus anchas' pel carrer i em va fer fàstic. Al cap d'una estona quan vaig arribar a casa li explico tota fastiguejada a me mare:

- Mama, avui he vist una rata! I a sobre la tia encara ha corregut a amagar-se a la clavaguera!
- Home clar, què haguessis fet tu?
- Però era fastigosa!
- Pobre, què hi pot fer ella?

I em va sorprendre que me mare 'defenses' a la rata perquè era fastigosa. Però hi vaig anar pensant i clar si viuen a les clavegueres com han de ser sinó brutes i eeecs. És com els porcs, com no han de fer pudor i ser usn guarros si viuen entre la merda?
Bé, que tot això no és gaire important (per no dir gens) però que una rata em fes pensar, em va preocupar!

Deu ser el que diuen els grans amics suriencs: ets de Callús perquè les rates van triar abans.

M'encantes


Quan vaig néixer ja tenies 10 anys, ja erets un petit homenet podriem dir. De petita sempre m'agafaves, em cuidaves..M'encantava posar-me les teves sabates i banyar-me amb tu. Amb els anys però encara hem anat a millor. Quan Els Pets van treue la cançó de bona nit m'assentava a la teva falda i me la cantaves ( i ja teniem uns anyets eh!).
Quan em demanaven qui era el meu ídol, jo sempre responia: el jordi! I és cert, sempre t'he seguit i sense voler sóc igual a tu, i m'agrada.
Sempre m'has ajudat amb tot, m'has obert portes i sempre hi has sigut quan t'he necessitat.
Tot i que ens portem 10 anys ( i mig) i que els dos ja tenim una edat, quan estic amb tu és una fiesshta! Sort que no ens veu ningú eh?
Quan poca gent m'entén, tu m'entens. Quan a ningú li fa gràcia, a nosaltres en en fa.

Sempre dic que jo em podria enfadar amb qualsevol persona, que em podria discutir amb tothom, però amb tu no ho podria soportar, perquè tu ets especial.
Fa estona que estic fent aquest text (borrant, escrivint, borrant, escrivint..) i cada vegada que recordo coses nostres, que les escric.. se m'escapa un somriure, i això vol dir més que tot el text sencer. Coincidim en la manera de vestir, i mira que és difícil perquè amb els colors que portem. També ens agrada la mateixa música, les mateixes aficions. I sempre que planejem coses, les planejem junts. I tot i que és demà només em queda dir, moltes felicitats :)

Jo sóc jo, però sense tu no sóc ningú.


Jo de petita..


De petita no m'agradava menjar i mentre me mare em donava el dinar a la trona el meu pare i el meu germà des del darrere em feien 'ganyotes'. A la guarderia cada nen teniem un color (per la cadira, calaix..), el meu era el blau fort, però a mi m'agradava el blau fluix que tenia una altre nena..
A les gimcanes moltes vegades era de les últimes, i fer carreres de sacs no m'agradava.
A pàrvuls tenia un 'nòvio' a qui tot el dia li sortien mocs del nas, però es veu que això no m'importava, de fet va durar fins a tercer-quart de primària.
Quan feia P4 em van ensenyar a dibuixar el número 8 però jo trobava més fàcil fer-ho amb dues boletes, per culpa d'això em vaig passar més d'una hora del pati 'castigada' dibuixant 8.
Als 4 anys em van atropellar i de la setmana que vaig estar a l'hospital només recordo els regals que em portava tothom, no va estar pas malament. Com que era massa petita per portar crosses durant un temps vaig anar amb cotxet i al pati tots els nens em volien portar, segur que em sentia com una reina!
M'agradava fer terra fina i boles de fang que un cop passat un temps a l'amagatall es convertien practicament en boles de ferro. Casi mai jugava amb les nenes i quan començaven a barallar-se per qui era amiga de qui jo me n'anava a jugar a futbol (m'encantava quan em triaven abans que algun nen).
A segon em vaig aprendre les taules de mutiplicar gràcies a una cartolina groga, que era un tresor enorme. Mai em van ficar un molt bé amb moltes ratlles pèro jo anva fent. Les mates i la música mai se'm van donar del tot bé i a sisè vaig treure els primers suspensos (encara recordo quan amagava els examens de mates a la carpeta perquè les 'nenes' no veiessin el suspès).
Les classes amb l'Àngel eren les millors, no hi havia res com fer contruccions amb canyes i el millor es que s'aguantaven!
L'hort també va ser una gran assignatura, tot i que no recordo què vaig plantar. I mirar el baròmetre a les 9 del matí també tenia el seu punt d'emoció.
Ara tot ha canviat, però segueix igual.

Per veure't a tu *


El català és tant variat com difícil però és que de vegades nosaltres el fem més difícil! Qui no té una iaia que transforma la gran majoria de les paraules? I a sobre normalment la diuen encara més complicada, curiós.
La meva iaia tenia l'especialitat que volia provar tot el que veia anunciat per la tele (encara recordo quan va decidir anar a comprar actimel). Quan era petita era genial, perquè anàvem al bar i deia: un 'Fruco i un Cuculat', sort que el cambrer ja ens coneixia.
Un altre dia (per provar coses noves) va anar a la botiga del barri i va demanar una 'pinsa' i li van donar un paquet de pinçes d'estendre la roba, i diu: no no de les que es mengen!.
Com aquestes en deia molts més, però ja no tinc tanta memòria. El meu pare, tot i que diguéssim no eren de sang sembla que ha heretat la seva 'capacitat' i et deixa anar perles com: clemallera, poblema.. I clar quan amb l'equip quedem a l'àrea de Gurb, ell va a l'àrea de Gurg (ho pot dir més difícil?). Avui mateix mirant el Barça (que gran ets Messi!) diu eeh això és 'Urxai! Urxa què? Si amb algunes paraules catalanes ja es perd que no es fiqui amb l'anglès home, que llavors ja pot ser una festa.
De paraules d'aquestes a la meva família se'n diuen moltes més però clar ara estic tant exaltada amb el Barça, que em disculpareu si he fet una entrada pobre i sense gaire sentit. Perquè si normalment ja estic mig boja, avui encara més!

*Nou single dels Pets que surt el dia 10, pinta molt i molt bé :)

Germans, doneu-vos la pau


Amb les 2000 visites al caure compleixo el que vaig dir ahir i actualitzo (pero mira que es buena persooona). El més lògic seria que amb tota l'exposició de temes que vaig fer parlés d'un d'ells no? Pues va ser que que no.

Des de que tinc ús de raó recordo el meu padrí ajudant al capellà fent missa, i després de dos anys d'estudiar, aquest 2010 el senyor es fa diaca (el que vindria a ser per sota del capellà), vaia que toca anar a missa.
Personalment a part del que serien els casaments, enterraments, batejos.. jo només vaig un cop a l'any a missa i és a la Missa del Gall (i aquest any passat ni això vaig fer jiji). Doncs bé aquest anys hi hauré d'anar tres vegades extres!! Avui ha sigut la primera, que relativament acceptable de 1 hora, amb el senyor bisbe eh! M'espera Igualada que serà per l'estil, però llavors a l'octubre-novembre hi ha la traca final, una missa de 3 hores si senyor, amb dos cullons!

Bé, com podeu esperar tota l'hora de la missa no he estat escoltant el bisbe, que per cert, no sé d'on era però ho feia prou bé. I he començat a mirar la gent i les seves 'costums'.
Jo estava assentada al tercer banc i al davant i tenia tres iaies que així casualment són les que han passat a buscar els diners. Aquest 'personatge' de la dona que recull diners, sempre m'ha fet gràcia, perquè passen amb subtilesa oferint la panera, però si no els hi deixes res, et maten amb la mirada, literalment.
Un altre tema que em fa gràcia són els cants. Vaia, que crec que els cantants frustrats, alliberen la seva impotència a missa. Mare de deu, quines veus, quins aguts, quin tot! Em fa gràcia perquè les cançons son com un concert. El bisbe anava cantant i la gent el seguia, talment com si fos el seu cantant preferit. La majoria de cançons sonaven fluixet, com que la gent li feia vergonya, però alerta! Faltava la gran estrella, el que podriem dir el single de la missa: Sant és el senyor!! Mare de déu ( i mai millor dit) com cantaven Hossanaaaa a dalt del ceeeel, ahí a grito pelaao!
També m'he anat fixant que al principi la gent respon (allò que tothom sap què ha de dir, però jo mai) amb tranquil·litat, de bona fe, però a mida que va passant l'estona i vas agafant fred (avui a uns 7 graus hi estàvem segur!) la gent ja contesta més borde, fins i tot l'home del meu darrere m'ha espantat amb l'últim amén, mireu què us dic!


La gent (basicament les iaies) es pensen que a missa no roben, perquè nostru senyor ens ho vigilia tot, i clar, van a combregar i deixen el bolso al banc. Ai pobres dones que no malpensen dels 'rampinyaires' que hi poden arribar a haver en una missa. Senyores! que no agafen els diners de les plates perquè són a davant de tot, que sinó ni això deixarien.

I ja per acabar diré la frase que m'agrada més de tota la missa: Germans, aneu-vos-en en pau!

Érase una vez..


Bueno, bueno, bueno, ja hi tornem a ser. Després de petició popular (vale, només dues persones, però jo sé que en sou més) em disposo a actualitzar tot i que m'hagi costat l'esforç d'unes quantes neurones.
Ha passat més d'un mes des de la última actualització, on parlava del meu gran anunci. Sabeu que ara quan estic al lavabo i sento la meva veïna tocar el piano em venen ganes de ballar? Eh, que és veritat eh, que els meus veins sempre fan concerts, piano, clarinet, flauta travessera.. i jo al lavabo, au porque yo lo valgo!
Bé al que anava (com m'agrada parlar de coses que no venen el cas, de fet, crec que és la base d'aquest blog), que avui podria tornar a parlar d'anuncis, ja que ultimament tinc un dubte que em preocupa. Perque actualment fan 3-4 anuncis amb música que podriem anomenar d'una altra època? Ull (ojo vivo!) que jo no dic que no estigui bé, però escoltar la chica yeye ara, quan jo la recordava dels caps d'anys dels 95 -96.. em xoca.
També he pogut sentir la famosa melodia: sombra aquí y sombra allá, maquillate, maquillate! I alguna més que ara el meu preciós cervell no recorda.
Ja diuen que tot torna, i segur que a més triomfa.

També podria parlar dels àrbitres i perquè la majoria són tant estúpids (la majoriaaa, per sort sempre queda bona gent). O de la gràcia innata que tenen els nens.

Bruna mirant-se la seva ungla bruta:

- Eeep què hi tinc aquí?
- Plastilina potser?
- No ho crec, però quan arribi a casa em rentaré les ungles


Podria fer llenya de l'arbre caigut i parlar de l'eliminació del Madrid (jijiji) o de la GRAN nevada de diumenge-dilluns passat. Fins i tot podria parlar del projecte de fotografia i l'altre de 'bricolatge' que tinc entre mans.

Vaia, que podria parlar de tot, però no ho faré de res. Perquè avui l'inspiració brilla por su ausencia, però amb aquesta 'introducció' l'espera es farà més amena oi? (heu de dir que sí)




(shhhht, no ho digueu a ningú però demà actualitzaré, aquesta vegada en serio)

Momento Colhogar


Crec que aquesta és la tercera entrada que dedico als anuncis, però és que són tot un món! L'altre dia mirava un anunci de Colhogar (no, no estic fent propaganda) i sortia un noi així grassonet assentat al water, i quan sentia el piano de la seva veïna es feia un tutu amb el paper de water i bé 'ballava'. El que jo vaig pensar, després de parar de riure, és òstia ha de ser molt frustrant que t'agafin per un anunci de la tele i et facin fer aquest ridícul. I seguidament me'n vaig enrrecordar de l'home que feia de 'gas' en l'anunci de Aerored comprimidos, que també era molt graciós. I és que fer segons quin anunci ja ha de costar, però sortir a la tele vestit tot de rosa i ben cenyidet no ha de ser gaire satisfactori, clar que gasos a la panxa segur que mai en tindràs!






Que soy de pueblo, hombre!


Aquest matí he agafat el tren per anar a Terrassa, i per mi que quan compres el bitllet hi entren una mena d 'extres' que són inevitables. Encara erem parats a l'estació, esperant per sortir quan de cop i volta sento un: Sobrevivireeee! Aixeco la vista i veig un noi als fons del vagó cantant Mónica Naranjo.. bueno, començem bé he pensat.
I això que 'paro al orella' i escolto el que deien la parella del meu davant (és molt divertit escoltar la gent jaja) i es veu que també estaven igual de molestos que jo, perquè deien:

- Allà hi ha un tio cantant..
- Sí, a sobre la Mónica Naranjo, tindrà mal gust el tio!
- Aquesta gent, només hi és per donar pel cul.
(el noi 'cantant estosega a mitja actuació)
- Però, no veu que està podrit? jajaja
- Sobreviviree!
- Eeeh shht calla pepitu (no es deia pepitu però allò de l'anonimat jaja)
-Home, si ell canta jo també ho puc fer no?
- Shhhhht!
(finalment el noi ha callat, li ha costat, però ha callat)

A tot això jo crec que era la ressaca del concert que la Mònica Naranjo va fer fa res aquí a les nostres terres catalanes, pobre, li va marcar.

Ja de tornada quan era a l'andana de Terrassa esperant el tren, ve un home/avi i em diu 'oye chica para coger el tren hacia sant vicente voy bien?' Tot això mentre s'assentava al meu costat, i en aquest moment és allò que penses és un vell pervertit que es fa el perdut, o pobre home diu la veritat?
Després d'un petit intercanvi de paraules, m'ha semblat prou fiable i m'he refiat d'ell. I coi 8 minuts donen per saber que ell és de Guadalajara, que li agrada molt l'AVE, que té una filla a Sant Cugat, però ara anava a dinar amb l'altre fill a Sant Vicenç, que la seva neta fa anys el dia 20 i la seva filla els fa demà. I clar, després de tanta informació junta, jo ja estava un pèl saturada i quan ha arribat el tren penso: calla, aniré més ràpid que l'avi no et seguirà i així descanses. I dit i fet, m'afanyo, entro, m'assento al cantó de la finestra (com sempre) i em giro i sento: bueeeno ya estamos aquí! I clar l'avi era molt simpàtic, però pesadet també, que si que paisajes mas bonitos, que si aquella montaña con una virgen.. I bueeeno després de 30 minuts arribem a la seva aprada i em diu:
- Bueeno dos besos no?
- Y toma, unos kit kats para la merienda!
- A ver si no volvemos a encontrar eh :)

I bé la moraleja és: quan hagis comprovat que no és un vell verd, ajuda a les persones 'grans' que sempre tenen premis pels joves jijiji :)--> d'acord, la moraleja hauria pogut ser més filosòfica, però per això hi ha el Paulo Coelho

I jo, em puc casar?


Avui tot anant al bus amb els nens sento que dues nenes de 4 anys es 'discuteixen' i he anat cap allà veure què passava.

T: A veure noies què passa?
B: L'Anna diu que no es poden casar dues nenes i jo em vull casar amb la Júlia!
A: La mama m'ha dit que dues nenes no es poden casar, oi que no Teresa?
B: A mi, la mama m'ha dit que sí!
T: Home Anna, si que es poden casar dues nenes, i dos nens també, i un nen i una nena clar.
A: Doncs jo em casaré amb el Pol, que és un nen i seré com el papa i la mama
B: Jo em casaré amb la Júlia i és una nena

I bé, aquí s'ha acabat la 'discusió', no ha sigut gran cosa però m'han fet molta gràcies els raonaments de les nenes de 4 anys, crec que hi hauran pròxims capitols.

El noi indignat que m'ha fet riure


Hi han moltes coses que fan empipar a la gent, però si una s'emporta la palma crec que és la política. De fet, en aquest món hi han dues classes de persones que sens dubte s'emporten el % més alt d'insults, un són els àrbitres i els altres els polítics.

Tot això ho estic dient, perquè avui quan he anat al bar a esmorzar m'he trobat a un pobre noi que estava ben enfadat i m'ha fet molta gràcia. Ha entrat tot ben vestit, amb texans, camisa i polo verd, amb ulleres de pasta negres, i sense pentinar! Bé, deixant de banda el seu 'alterat' cap, s'ha assentat a la barra i ha començat a parlar amb la mestressa (dedueixo que era un client habitual). Ha agafat el diari i ha llegit la notícia que Barcelona es presenta pels jocs d'hivern del 2022* (ara no recordo bé l'any) i sembla que això no li ha fet gaire gràcia perquè ha començat:" Els polítics són gilipolles, una colla d'inútils! Ara perquè cullons volen fer els jocs d'hivern quan al meu barri no hi han guarderies eh?!" Segurament el que m'ha fet més gràcia ha sigut el to d'indignació/ironia amb que parlava i que m'ha arrencat el primer somriure del dia.
I per rematar-ho, quan jo ja marxava sento que diu: És que estàs tant tranquil i sinó te'n dones compte ja t'han baixat els pantalons i t'estan donant pel cul!
Doncs això, que es pot dir més alt però no més clar.

El món anem arreglant a glops de cafè amb llet



Al matí anava cap a la biblioteca (1r dia d'estudi 'en serio') i he passat per davant d'un garaig (sí, garaig) on venien planter per l'hort. M'ha vingut una oloreta/pudoreta al nas que m'ha recordat molt a l'olor/pudor que fa el Corsa (cotxe vell que fa servir el papa) quan el meu pare ve de l'hort, malaeixo el dia que porta cebes per això!
I com que tampoc tenia res millor a fer he començat a pensar en olors familiars, com la de casa dels meus cosins, que només baixar del cotxe ja sents la pudor de vaca (és el que té tenir vaques, però els iogurts són molt bons!).
O la 'olor' que fa la boca del meu gos quan fa un gran badall. El malparit no sé com s'ho fa, però sempre que l'agafo fa un gran badall a la meva cara, i clar m'inunda la pudor a peix podrit (el dia que menji peix no vull saber a què li farà pudor la boca).

I ara direu, òstia nena, tu estàs envoltada de coses pudents o què? No no, això dieu-li al Senyor Roca, que la seva vida si que és trista.
M'encanta quan a futbol no saps de qui és la samarreta i dius: Oh! és teva, que aquesta no és la meva olor. De fet, trobo molt curiós que s'identifiquin les persones per les olors ( de vegades també és asquerós per això).

I bé fins aquí el meu debat intern sobre les olors, pudors i d'altres 'quehaseres'.

PD: Em tornen boja les olors fortes (véase gasolina, pintura i retoladors Edding).

Qui em fa una abraçada?


Ahir vaig estar una bona estona pensant si fer una entrada típica de 31 de desembre, amb el resum de l'any i els bons propòsits i tota la pesca. La primera decisió va ser que no ho faria perquè és massa típic, però avui i he tornat a pensar i dic: Bah, és igual que sigui típic, em ve de gust i ho faig. I doncs això que aquí teniu el meu 2009 i futur 2010:

Per uns el 2009 ha sigut l'any del Barça de les 6 copes (i per d'altres el Madrid de.. millor no ho dic), per d'altres ha sigut l'any en que s'ha mort Michael Jakson, per la gent 'rosa' ha sigut l'any de la Belén Esteban, la mateixa a la que ara anomenen 'princesa del pueblo' (serà del seu pueblo perquè del meu..). Fins i tot per alguns ha sigut l'any en que Obama ha guanyat el Nobel de la Pau i finalment per d'altres ha sigut l'any en que van veure com quedava el descobert tota la seva estafada (léase Fèlix Millet, també anomenat Billet per d'altres).
Però bé tot això és per uns, per altres, per ells.. però i per mi?

Per mi ha sigut l'any que un nen del campus em deia t'estimo, cada dia abans d'anar a dormir. També ha sigut l'any en que el Marc li ha caigut la seva primera dent (val, ja netejo la babaa). El 2009 el recordaré per ser l'any que vaig tenir el MEU cromo, si si rieu, però la meitat de vosaltres no teniu un cromo personalitzat, a que fot?
Com no, aquest ha sigut un any que serà important perquè una gran part de la meva promoció van ser 'Fisioterapeutes', jo encara no, però és allò que el bo es fa esperar!
Vaja, ha sigut destacable per diferents coses, però tampoc n'escric més, perquè sinó algú podria acabant pensant com jo faig de vegades.. ' joder, que pesat, valee ha sigut importaaant perquè et vas comprar uns texans de 200 euros, alguna tonteria més?'

El dia 31/1 també és el dia dels propòsits, i tenim 2 grans estrelles i algun comodin.
- Deixaré de fumar
- Faré esport

Aquestes són les estrelles, però jo em pregunto si no fumo i ja faig esport, no tinc bons propòsits? A sí, calla que aquests són els de tothom jo tinc el meus!

Somnis, què seria de la vida sense un bon somni que la faci endolcir que et marqui un camí per viure intensament. Els somnis, tant se val si els fas reals tu tingues un somni. I depèn si ets valent o tens por podràs aconseguir-lo o no.


top