És el temps que he passat amb tu el que et fa especial

Manresa, 22 de juliol de 2015

D'aquí dos mesos farà set anys que vas morir, apagan-te com una espelmeta al costat de la mama, n'estic convençuda que vas esperar expressament que us quedéssiu soles per apagar-te definitivament al costat de la teva papallona.
Gràcies iaia, gràcies per cuidar de la mama quan te la van portar de ben petita, sense esperar res a canvi i gràcies per estimar-nos amb tot el teu cor a mi i el Jordi, sense ser el teus néts.

Tot i que fa ja forces anys que ja no hi ets últimament t'estic trobant a faltar, m'agradaria molt poder-te abraçar i anar a fer un "Cuculat i un Frufu" amb tu. 
Les muntanyes de Montserrat sempre m'han recordat i em recordaran a tu. Saps? Al pis on estic ara les veig cada dia des de la cuina, segur que t'agradarien molt. Moltes vegades em quedo mirant allà pal plantada la seva silueta i recordo com sempre que et veniem a veure a la residència les anàvem a veure amb la cadira de rodes, allà entre aquells dos arbres que semblava que estiguessin ficats expressament per emmarcar Montserrat.

Són aquestes petites coses les que trobo a faltar. Tot i que ja quan eres a la residència l'Alzheimer et va fer anar perdent facultats, a mi m'agradava venir i parlar amb tu mentre anàvem a passejar amb el Pascual.
Com sempre es diu, és amb el temps que te n'adones del que has perdut i crec que mentre vas viure no vaig valorar prou com d'especial erets. M'hagués agradat poder compartir més anys i més moments amb tu, sobretot mentre estàveu bé amb l'avi Segimon al pis de Manresa.

Recordar-te m'emociona i els ulls sem fiquen vidriosos com quan l'altre dia una amiga em va recordar l'altre escrit que vaig fer parlant de tu i em vaig ficar a plorar. I ara òbviament també estic emocionada però em venia de gust parlar de tu, de la meva iaia Maria.

PD: A la tardor tinc pensat fer-me un tatuatge on hi seràs molt present, ja te l'ensenyaré que segur que t'agradarà molt.

T'estimo

Teresa




Que aprendre a estimar i ser feliç és el que vull

Fa dos anys i mig que no escric en aquest blog, concretament des del 13 de gener del 2013 i des de llavors han passat moltes coses. La gent que em coneix sap que un dels meus defectes és la falta de constància i això és el que va passar amb aquest blog, me'n vaig cansar i mesos més tard en vaig obrir un altre.
Ara després de tant temps m'ha vingut de gust tornar a escriure en aquest blog i remunatar-lo, ja que per mi "dissetminuts" sempre va ser especial. Per començar però voldria recordar una entrada que vaig publicar a l'altre blog el desembre passat per dos motius. Així que sense més preàmbuls, benvinguts a la reobertura de Disset Minuts, seguirem somiant.

Tot ha començat amb un whatsapp de fa una estona que deia el següent:

"Gràcies, moltes gràcies per fer-me feliç. El musical em va transmetre moltes coses, sensacions i emocions però sobretot em va fer molt feliç. Gràcies per regalar-me felicitat :)"

A la persona que li he enviat aquest missatge estic convençuda que l'he fet somriure però m'ha respost una cosa que m'ha fet pensar: "Ojalà fos tan senzill fer feliç". Aquesta resposta m'ha fet pensar i és que crec que de vegades fer feliç algú és molt més fàcil del què ens pensem.
Sempre he cregut que  tenim la felicitat sobrevalorada, s'ens omple la boca parlant de felicitat, del què ens fa feliç i no ens en donem compte que són les petites coses les que ens fan feliç. Hi ha un conte del Jorge Bucay que m'agrada molt titulat "El Buscador" on ens explica que en un poble tenien la costum d'apuntar en una llibreta, que portàven penjada al coll, els moments que havien viscut intensament. A la esquerre el què et va fer disfrutar i a la dreta quant temps va durar la felicitat. D'aquesta manera a les tombes d'aquell poble podíem llegir coses com per exemple: Abdul Tareg, va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i tres dies.

Un instant de felicitat
Penso que la vida és una mica això. No vull dir que haguem de portar una llibreta penjada al coll però si intentar disfrutar amb els petits moments que ens regala el dia a dia i que sovint no sabem valorar.
A mi per exemple em fa feliç quan un prebenjamí marca un gol i a la seva cara hi veig una felicitat absoluta. D'acord aquella felicitat dura dos segons, però són dos segons que jo sóc feliç.
També em fa feliç una abraçada, ho confeso m'agrada molt que algú m'abraçi. He descobert que la gent no tenim la costum d'abraçar. Encara recordo un dia que vaig conèixer una persona i per despedir-nos em va fer una abraçada ben forta. Jo aquella persona la coneixia de feia només unes hores però recordo que amb aquella abraçada m'ho va dir tot, això també és felicitat.
Felicitat també  és veure la cara d'il·lusió dels nens mentre veuen arribar els Reis Mags de l'Orient als qui han esperat un any sencer.

Tornant a la frase de que ojalà fós tan fàcil regalar felicitat. Com he dit penso que és molt més fàcil del què ens pensem. El què passa que vivim en una època on tot va molt ràpid, no podem perdre temps en pensar si aquell regal el farà feliç! L'important és regalar no?I aquest és el gran error. Com deia Antoine de Saint-Exupéry és el temps que has perdut amb la rosa el que la fa especial. Així que deixeu-me que us doni un petit consell, abans de fer un regal pareu un moment i "perdeu" una mica del vostre temps, no cal fer un gran regal només cal fer un regal pensant amb el cor, aquest és el secret, i és que només s'hi veu bé amb el cor, l'essencial és invisible als ulls. I llavors quan donis el regal i vegis un somriure, emoció o pell de gallina, llavors sabràs que és regalar felicitat.
 
Un dels motius pel qual volia recordar aquest blog és que pocs dies després de publicar aquesta entrada el desembre passat, amb les meves amigues vam fer l'amic invisible i una d'elles havia llegit aquesta entrada sobre la felicitat.
Al donar-me el meu regal primer de tot vaig obrir un sobre que parlava d'aquesta entrada i acabava amb un: "Regalar felicitat també fa feliç al que regala". 
Tothom sap de la meva gran afició i estima pel Petit Príncep, doncs bé el regal va ser ni més ni menys que dos exemplars del llibre en dues llengües que jo no tenia. I perquè entengueu com de feliç vaig ser en aquell moment us ho ensenyo. Només per aquell moment va valdre la pena escriure aquesta entrada, gràcies Marta.



I per segon i últim motiu he volgut recordar aquesta entrada per la meva companya de pis. Fa poc va fer 5 mesos que vaig marxar de casa i vam començar a compartir pis, en aquest cinc mesos hem rigut molt, també hem tingut moments de baixón però avui crec que hem viscut un vespre màgic, d'aquells que són difícils d'oblidar. Hem compartit sentiments, antics escrits, escrits als nostres avis i ens hem emocionat una mica. Crec que compartir aquests moments és de les coses que fa gran al ser humà. Gràcies a tu també Laura.


Les aventures ferroviàries (part I)

Ha passat molt de temps des de la meva última entrada, podria dir que havia donat per abandonat el blog. Però pensant i pensant què coi, jo fent entrades per aquest blog havia rigut molt, no ho sé si els que ho llegiu també (que espero que si), però amb el que he rigut jo al rellegir la majoria de les entrades ja n'ha tingut prou. I doncs, feta la petita introducció del retorn començem!

Crec que que les "aventures" ferroviàries es podrien dividir en molts capítols i cadascú diria la seva, aquest de moment  serà el primer capítol.
L'altre dia anava a Barcelona i a l'altura de Cerdanyola van pujar dos homes suats que segons posava al seu dorsal enganxat a la panxa havien participat als 5 km de Cerdanyola.
Semblaven dos homes normals però em va semblar molt graciosa la seva conversa, ja que un d'ells esxplicava amb molt d'entusiasme que el dia anterior havia estat jugant a un joc on unes tortugues mataven amb la llengua als enemics, i de mentres, l'altre li explicava el perquè els trens funcionaven com funcionaven. La seva conversa em va sorprendre molt, però clar, potser ells van arribar a casa i van explicar que davant seu al tren hi havia una noia que llegia el "Petit Príncep", i clar a saber en quin paper vaig quedar jo.

Un dels protagonistes de les aventures


D'altre banda hi havia un home grassonet roncant a plè pulmó. No voldria destacar que fós ample de mida, però jo crec que els seus roncs i la seva mida eren directament proporcionals. Just fa uns dies llegia que a un passatger d'un vol, els altres passatgers l'havien lligat i tapat la boca perquè no parava de molestar i cridar (no vull entrar en aquest tema, però olé tú!), de fet els meus companys de viatge i jo n'estàvem fins als ous d'aquell home i a saber què haguéssim fet si hagués sigut un viatge de gaires hores!

Tot sovint he de fer transbord a Martorell i gairebé sempre és una bona convinació de 15-20 minutets, però aquell mateix dia, el transbord era de una hora, 57 minuts per ser exacte, així que vaig anar a esmorzar tranquilament al bar de l'estació. Només portava 3 minutets allà quan vaig tenir aquesta conversa:

Subjecte X: Walaa que xulo tu xandal! Donde te lo has comprao?
Jo: Me lo han regalado (mentida)
X: Pues dile a tu madre que tiene muy buen gusto, a mi me gusta vestir como tú!
Jo: Ya se lo diré
X: Porque claro yo no puedo comprarme un xandal bueno porque no tengo dinero y me compro uno en el mercado y a la primera que lo lavo roto jejej 
Jo: claro claro..
X: Porque sabes a mi de pequeña mi padre me violava y ahora a los Mossos les pido un piso de esos de protección oficial y me han dicho que sólo es para famílias numerosas. Pero claro yo no puedo tener hijos porque a mi un hombre sólo me toca así y ya me da miedo. Los Mossos que no tienen ni puta idea!
X: Bueno me voy.. Y recuerda, procurate un techo, que comida todo el mundo te dará, pero techo no!
Jo: Adiós..

Reflexions: 

- M'he de preocupar que a una dona amb mal aspecte podríem dir li agradi el meu xandal? 
- Em fa gràcia que amb 5 minutets a molt estirar que vam parlar m'expliquésmitja vida seva.
- Els Mossos sempre són els dolents



Finalment, ja quan faltava poc perque arribés el tren surto a l'andana i veig una caixa metàl·lica (que ja l'havia vist, però no la recordava), que posava "Calces". Puc entendre que allò no és una caixa perquè les dones hi tirin les seves calçes (netes o brutes), principalment perquè no té forat. Però no deixa de cridar l'atenció una caixa amb aquest nom en una estació de tren.

La caixa de "Calces" de l'estació de Martorell


I bé, aquí acaba el meu primer recull d'anècdotes ferroviàries, espero no tardar tant en tornar a actualitzar!

Els pacients són la meva medicina


Sí, els fisioterapeutes som coneguts majoritàriament per fer massatges, però no només fem això, els massatges només és una part de la nostra feina.
Quan et vé un noi o noia que s'ha trencat el lligament creuat del genoll, cada dia és un pas més, cada sessió mirem quan dits queden per tocar el cul ' va que només queden 4 dits', i el dia que el taló toca el cul.. quin gran dia! Mentrestant entremig hi han hagut dies de: 'Això no avança' ' quan podré tornar a jugar?'

De vegades et vé un senyor que un bon dia li va caure un pot de llet al super i encara no sap perquè, està 'desconectat' i dia rere dia, aquella mà i  aquell braç es tornen a conectar, amb esforç i amb moltes hores de feina. És en aquests casos sobretot quan ens em donem compte de la sort que tenim en poder agafar un llapis, en poder cordar-te els botons, en poder parlar bé.. i en no deixar de fer-ho mai.

Un dia vé una senyora que es diu com tu, que li fa mal l'esquena i aprofita a que li fas un massatge per explicar-te mitja vida, per desfogar-se i per emocionar-se quan parla del seu fill. I tu mentrestant l'escoltes, li expliques coses teves també, i al final de la sessió penso qui ha ajudat més a qui? I és que diuen que els fisios també som psicòlegs, però crec que seria injust no dir que els pacients també ho són. No m'equivoco quan dic: Els pacients són la meva medicina.

Els nens.. els nens és una part difícil, divertida i tendre a la vegada. Els nens són innocents i t'expliquen amb tota normalitat, que el metge els hi està a punt de donar l'alta, que espera que allò que ha tingut no ho torni a tenir de gran i a tu se't trenca el cor. De mentres el disfrutes dos dies  a la setmana, intentant disimular que tu t'ho passes millor que ell llançant pilotes.

Són molts dies, moltes hores, molts moments i cada pacient és especial.

Per últim m'agradaria compartir un video que crec que ho diu tot:




Viatjar de gratis.. però sense voler!

Situem-nos. 2 de gener 12.30 hores Sant Vicenç de Calders direcció Manresa per ser a les 14.45 a la feina.
Semblava feina fàcil agafar els dos trens que havia d'agafar i ser amb la hora adequada a Manresa per anar a treballar, però just aquell dia els astres deurien estar en contra meva i vaig ser la dona més gafe del món.

Tot va començar a l'estació de Sant Vicenç quan vaig comprar el bitllet corrents, perquè per variar agafava el tren justa de temps, pujo al tren i quan acabava d'arrencar penso: merda que no he picat el tiquet! Que dius és de ser inútiles! Penso, bueno a la Renfe de Martorell potser està oberta com moltes vegades pels que arriben. 40 minuts més tard arribo a Martorell i barres tancades, au fote't. Sabeu quina gràcia fa haver pagat el tiquet però com que no el vaig picar no servia de res. Total que jo, la responsabilitat amb persona, una tia que mai és cola.. doncs si em vaig haver de colar, mentre un home molt graciós ell em va dir: tranquil·la tothom ho fa!

Al cap de 3 min arribo a l'estació dels FGC per agafar el tren en direcció Manresa, i jo ara si disposada a pagar em dirigeixo a la màquina hi poso un bitllet de 20 euros i aquí l'altre aventura. Sempre m'he preguntat perquè per pagar amb un bitllet a una màquina has de jugar a edevinar per quin coi de banda ho vol, la qüestió és que les vaig provar totes 4 per totes me'l rebutjava.. que és que potser no era prou bonic el meu bitllet o què? Total que jo tota despesperada pensant que se m'escaparia al tren vai al bar a demanar canvi i em responen: Lo siento estoy esperando a que me traigan. Manda huevos òstia!

Com pagar amb un bitllet de 20 i no morir en l'intent

Encara més desesperada torno a la zona de màquines (sembla que estigui dins un vaixell ara mateix) esperant que alguna amble persona tingués canvi però res de res, definitivament no era el meu dia de sort. A més a les persones que li demanava em miraven com si els hi estigues demanant droga, tiooo que t'estic demanant canvi perl bitllet no maria tros de ruc!
Total que per segon cop en poques hores.. que vaig haver de fer? Colar-me obviament, si volia arribar a temps per anar a treballar.
Ja al tren vaig pensar.. bueno ara quan arribis a Manresa què fotras perquè allà si que està tancat si no tens bitllet.. a veure si et trobes la revisora simpàtica i li expliques el teu problema! Arribo a l'estació de Manresa (alta) i em trobo un home més aviat sec li explico el problema i em diu: ah molt bé.. però com has passat a Martorell doncs? Bueno.. m'he col·lat, és que sinó se m'escapava el tren!
Ja.. que sapiga que això no es pot fer que és una multa de 40 euros i ara serà de 50, però bé et treuré el tiquet i que no es torni a repetir.
Finalment amb el bitllet que em va comprar el revisor vaig poder passar com a qual delinqüent que mira d'anar de gratis per la vida!
Pobre gafe de mi.. resum de la història.

1. Vaig pagar un bitllet de 4 euros aproximadament que finalment no vaig fer servir
2. Viatgeu sempre amb monedes
3. Quan descobriu per quina banda es posen els bitllets a les màquines m'ho expliqueu, òsties.
4. Només hagués faltat pagar una multa de 40 euros, a robar carteras!!

Feliz año 2012 rebollanos!

Divendres 30 de desembre 20:30 pm surto de la feina i me'n vaig cap a buscar el tren que surt a les 21:24 direcció Martorell, així va començar el meu cap d'any.
A Martorell faig transbord cap a Coma-ruga, ja són les 11 de la nit i enfilem cap a Villanueva del Rebollar de la Sierra (el nom del poble només té 20 lletres menys que nombre d'habitants) on passarem el cap d'any a priori tranquil·lament a casa, però com he dit: a prori.
Arribem a les 2.30 de la matinada i cap a endreçar les coses que hem portat i a dormir quan abans millor. Trobem les dues estufes amb brases (una veïna ben simpàtica ens les havia encès) i després d'uns petits problemes amb el foc, que val més passar per alt ens n'anem a dormir.
Ens llevem una mica tard, al migdia perquè no dir-ho..i anem a la única botiga del poble, bé diga-li botiga, diga-li 'casa que té una habitació plena de menjar i queviures i una caixa'. Allà ens trobem la Imma, la 'botiguera' i alhora 'veïna simpàtica que ens encèn les estufes'.

Anònima 1: quereis jamón?
Anònims 2: pues.. no se si tenemos
Veïna simpàtica: si, si que teneis, os lo puse yo ayer en la nevera por si teniais hambre al llegar.
Anònims 2: Pues si, si tenemos

M'encanta com una veïna sap millor què hi tens a la nevera que un mateix.. en fin.

Ens havien dit que a la botiga hi haviem d'anar a buscar el salmó abans de la 1.30 i jo pensava llavors deuen tancar. Però nooo! vaig descobrir que aquella hora queda tothom per fer el bermut al bar (obviament també l'únic del poble). He dit ja que m'encanta aquest poble?

Durant tot el dia persona que ens trobàvem persona que ens deia: esta noche hay fiesta en el bar eh! Bueno fiesta.. haremos lo que podremos! 
Vam seguir passejant i donant una volteta pel poble, per un moment em vsig sentir Messi.. ens senyalaven pel carrer, la gent ens mirava al passar.. era graciós sí.

I poc a poc va arribar la hora de sopar, després de tres hores a la cuina, no voleu sapiguer fent què vam veure que se'ns havia fet tard i bé.. vam haver de fer les campanades abans de sopar. Així que ja vam començar l'any del revés la cosa prometía!

2.00 AM: enfilem cap al bar del poble  a la 'festa'. Només portar 5 minuts al bar ens trobem darrere la barra servint cerveses i cubates sense massa idea, però què més dona, per cap d'any tot s'hi val! Ai no, que és per Carnaval.. però què coi per Cap d'any també!
Al cap d'una estona sortim darrere la barra a socialitzar-nos.. i sí, hem begut oli comença la festa!
Podriem dir que l'humor català és especial, però el manyico no es queda curt! Passa l'estona i l'ambient va degenerant, típic 'borratxo de poble' (Arturo pels amics) que va content i treu totes les noies joves (o sigui nosaltres) a ballar, típics amigotes també contentillos que et fan riure.. 
Passades ja unes hores i sense donar-nos en compte la gent gairabé ja ha marxat tota i quedem 6 persones al bar (un alt percentatge si mirem els habitants del poble).

Tere, Nico i Vero darrere la barra


Arturo: Borratxo que no es cansa de ballar
Sílvia: Dona de 30 i picu anys que quan en tenia 23 no parava de ballar fins que li marxava el Salvaslip de lloc.
Nacho: Veí amb un humor molt fí, que no sap ballar 'pasodoble' però que te n'ensenya a ballar.
Javi: Jovenet que en un bar casi buit fa de DJ com si tingués una discoteca plena.
Nico: Veí una mica bruto i borratxot, que intenta guanyar habitants pel poble.
Vero: Els seus pares hi tenen una casa al poble, però ella no hi va casi mai i la troben a faltar.
Tere: Amiga de la Vero, que ha anat a passar el cap d'any allà i no sap on s'ha ficat

4.00 PM : Aquest és el panorama, 6 veins, música a tope i un bar per ells, sembla que la cosa ja està molt degenerada quan de cop sona: 'Follow the leader' i la bogeria s'apodera de tothom! Una conga es forma a la sala i allò sembla més un manicomi que no un cap d'any, com deia el Nacho: 'esto esta degenerando demasiado..' ' Tere no te caigas que esto se va abajoo'

4.30 PM: M'assento perquè estic força cansada:

Nacho: Javi para la música! A ver que te pasa? tienes que socializarte.. tu si te pasa algo levanta la mano vale? 

4.45 PM: Nacho: Yo quiero irme..

5.00 PM: Després de tres hores inteneses en un bar de poble, decidim tornar cap a casa, amb un repte per un partit de futbol el dia següent  a les 5 de la tarda, que tothom sap que no es jugarà.

5.40 PM: Em poso al llit pensant l'entrada d'any una mica surrealista que he tingut, però molt divertida, sens dubte!


PRÒXIM CAPÍTOL: 

- Revisor Manresa: I com has passat a Martorell?
- Jo: M'he colat

Continuará..

Ets un delinquent!

Fa molts anys que em moc per camps de futbol, però quan ets dins al camp (almenys jo) no m'estic a escoltar que crida el públic. Ah vet aquí diumenge se'm va ocorrer anar a veure, deixem-ho en 'algú', a Sant Adrià, a la ciutat esportiva de l'Espanyol per ser exactes. Primer la cosa semblava tranquil·la, però només havien passat 10 minuts que 4 seients més enllà vaig localitzar la típica dona/aficionada al futbol amb una veu altament aguda i amb una potència que és podria estudiar, ja l'he fotut vaig pensar.
Van ser dos minuts més tard quan vaig veure que tindria un partit entretingutdet quan la dona va cridar 'Ursaaai arbiiit!' , i us puc ben assegurar que la línier tot i ser a l'altre banda de camp ja la va ben sentir ja!
Cal dir però, que a aquest crit me mare hagués dit: Jo no se perquè diuen 'ursai' coi, oi que aquí no són anglesos doncs que diguin fora de joc, que sinó no me n'entero de res!
El millor va venir a la segona part però que aquest dona se li va afegir la seva tribu, oju al datu! Va coincidir que l'Espanyol de Primera Divisó havia acabat i au tots a veure més futbol. Això que s'assenten al meu costat 5-6 homes i ojito lorito que la nova tecnologia ha arribat als aficionats de futbol! Em va encantar quan un amb el seu mòbil anava informant a la resta del que 'és deia' al twitter sobre el partit del primer equip, val a dir que la mitjana d'aquests homes era 65 anyets ben bons.
Obviament no em descuido el tema insults però només em quedaré amb un: àrbiiit ets un delinquent més que un delinqueent! Veieu aquests insults si que fan goig no quan et diuen cabrón de mierdaa, com veieu no té ni punt de comparació.

Val a dir que vaig passar un fred de l'òstia (no té pèrdua amb la manta que em tapava) però si més no, vaig tenir un partit prou entretingut amb els meus 'amics.
top