Momento Colhogar


Crec que aquesta és la tercera entrada que dedico als anuncis, però és que són tot un món! L'altre dia mirava un anunci de Colhogar (no, no estic fent propaganda) i sortia un noi així grassonet assentat al water, i quan sentia el piano de la seva veïna es feia un tutu amb el paper de water i bé 'ballava'. El que jo vaig pensar, després de parar de riure, és òstia ha de ser molt frustrant que t'agafin per un anunci de la tele i et facin fer aquest ridícul. I seguidament me'n vaig enrrecordar de l'home que feia de 'gas' en l'anunci de Aerored comprimidos, que també era molt graciós. I és que fer segons quin anunci ja ha de costar, però sortir a la tele vestit tot de rosa i ben cenyidet no ha de ser gaire satisfactori, clar que gasos a la panxa segur que mai en tindràs!






Que soy de pueblo, hombre!


Aquest matí he agafat el tren per anar a Terrassa, i per mi que quan compres el bitllet hi entren una mena d 'extres' que són inevitables. Encara erem parats a l'estació, esperant per sortir quan de cop i volta sento un: Sobrevivireeee! Aixeco la vista i veig un noi als fons del vagó cantant Mónica Naranjo.. bueno, començem bé he pensat.
I això que 'paro al orella' i escolto el que deien la parella del meu davant (és molt divertit escoltar la gent jaja) i es veu que també estaven igual de molestos que jo, perquè deien:

- Allà hi ha un tio cantant..
- Sí, a sobre la Mónica Naranjo, tindrà mal gust el tio!
- Aquesta gent, només hi és per donar pel cul.
(el noi 'cantant estosega a mitja actuació)
- Però, no veu que està podrit? jajaja
- Sobreviviree!
- Eeeh shht calla pepitu (no es deia pepitu però allò de l'anonimat jaja)
-Home, si ell canta jo també ho puc fer no?
- Shhhhht!
(finalment el noi ha callat, li ha costat, però ha callat)

A tot això jo crec que era la ressaca del concert que la Mònica Naranjo va fer fa res aquí a les nostres terres catalanes, pobre, li va marcar.

Ja de tornada quan era a l'andana de Terrassa esperant el tren, ve un home/avi i em diu 'oye chica para coger el tren hacia sant vicente voy bien?' Tot això mentre s'assentava al meu costat, i en aquest moment és allò que penses és un vell pervertit que es fa el perdut, o pobre home diu la veritat?
Després d'un petit intercanvi de paraules, m'ha semblat prou fiable i m'he refiat d'ell. I coi 8 minuts donen per saber que ell és de Guadalajara, que li agrada molt l'AVE, que té una filla a Sant Cugat, però ara anava a dinar amb l'altre fill a Sant Vicenç, que la seva neta fa anys el dia 20 i la seva filla els fa demà. I clar, després de tanta informació junta, jo ja estava un pèl saturada i quan ha arribat el tren penso: calla, aniré més ràpid que l'avi no et seguirà i així descanses. I dit i fet, m'afanyo, entro, m'assento al cantó de la finestra (com sempre) i em giro i sento: bueeeno ya estamos aquí! I clar l'avi era molt simpàtic, però pesadet també, que si que paisajes mas bonitos, que si aquella montaña con una virgen.. I bueeeno després de 30 minuts arribem a la seva aprada i em diu:
- Bueeno dos besos no?
- Y toma, unos kit kats para la merienda!
- A ver si no volvemos a encontrar eh :)

I bé la moraleja és: quan hagis comprovat que no és un vell verd, ajuda a les persones 'grans' que sempre tenen premis pels joves jijiji :)--> d'acord, la moraleja hauria pogut ser més filosòfica, però per això hi ha el Paulo Coelho
top