Les aventures ferroviàries (part I)

Ha passat molt de temps des de la meva última entrada, podria dir que havia donat per abandonat el blog. Però pensant i pensant què coi, jo fent entrades per aquest blog havia rigut molt, no ho sé si els que ho llegiu també (que espero que si), però amb el que he rigut jo al rellegir la majoria de les entrades ja n'ha tingut prou. I doncs, feta la petita introducció del retorn començem!

Crec que que les "aventures" ferroviàries es podrien dividir en molts capítols i cadascú diria la seva, aquest de moment  serà el primer capítol.
L'altre dia anava a Barcelona i a l'altura de Cerdanyola van pujar dos homes suats que segons posava al seu dorsal enganxat a la panxa havien participat als 5 km de Cerdanyola.
Semblaven dos homes normals però em va semblar molt graciosa la seva conversa, ja que un d'ells esxplicava amb molt d'entusiasme que el dia anterior havia estat jugant a un joc on unes tortugues mataven amb la llengua als enemics, i de mentres, l'altre li explicava el perquè els trens funcionaven com funcionaven. La seva conversa em va sorprendre molt, però clar, potser ells van arribar a casa i van explicar que davant seu al tren hi havia una noia que llegia el "Petit Príncep", i clar a saber en quin paper vaig quedar jo.

Un dels protagonistes de les aventures


D'altre banda hi havia un home grassonet roncant a plè pulmó. No voldria destacar que fós ample de mida, però jo crec que els seus roncs i la seva mida eren directament proporcionals. Just fa uns dies llegia que a un passatger d'un vol, els altres passatgers l'havien lligat i tapat la boca perquè no parava de molestar i cridar (no vull entrar en aquest tema, però olé tú!), de fet els meus companys de viatge i jo n'estàvem fins als ous d'aquell home i a saber què haguéssim fet si hagués sigut un viatge de gaires hores!

Tot sovint he de fer transbord a Martorell i gairebé sempre és una bona convinació de 15-20 minutets, però aquell mateix dia, el transbord era de una hora, 57 minuts per ser exacte, així que vaig anar a esmorzar tranquilament al bar de l'estació. Només portava 3 minutets allà quan vaig tenir aquesta conversa:

Subjecte X: Walaa que xulo tu xandal! Donde te lo has comprao?
Jo: Me lo han regalado (mentida)
X: Pues dile a tu madre que tiene muy buen gusto, a mi me gusta vestir como tú!
Jo: Ya se lo diré
X: Porque claro yo no puedo comprarme un xandal bueno porque no tengo dinero y me compro uno en el mercado y a la primera que lo lavo roto jejej 
Jo: claro claro..
X: Porque sabes a mi de pequeña mi padre me violava y ahora a los Mossos les pido un piso de esos de protección oficial y me han dicho que sólo es para famílias numerosas. Pero claro yo no puedo tener hijos porque a mi un hombre sólo me toca así y ya me da miedo. Los Mossos que no tienen ni puta idea!
X: Bueno me voy.. Y recuerda, procurate un techo, que comida todo el mundo te dará, pero techo no!
Jo: Adiós..

Reflexions: 

- M'he de preocupar que a una dona amb mal aspecte podríem dir li agradi el meu xandal? 
- Em fa gràcia que amb 5 minutets a molt estirar que vam parlar m'expliquésmitja vida seva.
- Els Mossos sempre són els dolents



Finalment, ja quan faltava poc perque arribés el tren surto a l'andana i veig una caixa metàl·lica (que ja l'havia vist, però no la recordava), que posava "Calces". Puc entendre que allò no és una caixa perquè les dones hi tirin les seves calçes (netes o brutes), principalment perquè no té forat. Però no deixa de cridar l'atenció una caixa amb aquest nom en una estació de tren.

La caixa de "Calces" de l'estació de Martorell


I bé, aquí acaba el meu primer recull d'anècdotes ferroviàries, espero no tardar tant en tornar a actualitzar!
top