Camins, somnis i promeses

Quan era petita no tenia amics. I després d'aquesta afirmació contundent, l'explicació. Jo no tenia la típica amiga que cada dia després de classe anava a jugar a casa seva, ni a l'hora del pati jugava amb la mateixa gent. A primària era feliç a la meva, jo i el futbol.
A secundària, podria dir que vaig descobrir amistats 'conegudes' des de P5. Sempre he pensat que fins llavors no haviem tingut la necessitat una de l'altre, que un dia va arribar el moment i punt, sense complicacions.
Ja a batxillerat podriem dir que vaig fer el meu altre salt, i fer el tonto mentre pujavem les escales, omplir xiclets de goma i fer caure la gent era el més divertit.
El futbol sempre ha sigut el meu món paral·lel i d'aquest món conec gent molt especial.
Diuen que la universitat és un abans i un després i de fet crec que és més que això, és un punt i a part de la teva vida.

Amb aquesta mena de 'cronologia' he volgut dir que tot té el seu moment, la seva època i que a tot arreu hi han persones especials. A mi veure això em van costar moltes llàgrimes, molts mals de cap, fins que un dia vaig descobrir que tot eren camins.

Cada persona som un camí.
Hi ha camins que de seguida es creuen i van junts molt de temps, fins i tot n'hi ha que mai es separaran. Aquests camins són aquelles persones que des de petites que van juntes a l'escola, que han anat juntes a tot arreu i que quan tenen 40 anys encara van de vacances junts amb els seus fills.
Hi ha uns altres camins que també es troben d'hora, però que aviat se'ls hi creua d'altres camins i despareixen. Són les amistats que dic jo 'escolars' aquelles, que una vegada acabat la secundària i/o universitat despareixen. Han sigut una part de la teva vida però no prou important com per quedar-se.
Tenim un altres camins (els meus preferits) que tenen tot de ponts i caminets petits entre ells. Aquestes són les persones que un dia van ser inseparables, que s'han anat creuant camins entre elles, que la seva distància ha anat variant però que sempre tenen temps per fer un cafè. Són aquelles que sembla que no hi siguin, que hagin canviat, però quan hi quedes i t'expliques la vida i rius de les mateixes tonteries veus que tot segueix igual. Aquestes persones són aquelles que quan tens un problema no truques al teu camí principal d'aquella època, les truques a elles.
En canvi hi han d'altres camins, que van paral·lels tota la vida, però que mai es trobaran, coses del destí.

No sé si s'ha entès el que jo volia dir amb aquest símil amb els camins, però crec que el que si s'entendrà és que les persones venen i van, que no sempre es poden quedar totes, perquè han de deixar lloc a les noves. Hem de canviar per seguir creixent. Al llarg del temps coneixerem molta gent, uns ens sorprendran i d'altres ens decepcionaran, però rés ens ha de preocupar, recordeu que tot són camins.

Feu-me un favor, a partir d'ara quan algú us decepcioni, us distancieu o fins i tot el perdeu penseu que heu arribat a la vostra cruïlla i que això permetrà que us trobeu amb d'altres camins (de vegades uns nous camins molt especials). Creieu-me, us ho diu una que està coneixent uns camins inmensos.