Que aprendre a estimar i ser feliç és el que vull

Fa dos anys i mig que no escric en aquest blog, concretament des del 13 de gener del 2013 i des de llavors han passat moltes coses. La gent que em coneix sap que un dels meus defectes és la falta de constància i això és el que va passar amb aquest blog, me'n vaig cansar i mesos més tard en vaig obrir un altre.
Ara després de tant temps m'ha vingut de gust tornar a escriure en aquest blog i remunatar-lo, ja que per mi "dissetminuts" sempre va ser especial. Per començar però voldria recordar una entrada que vaig publicar a l'altre blog el desembre passat per dos motius. Així que sense més preàmbuls, benvinguts a la reobertura de Disset Minuts, seguirem somiant.

Tot ha començat amb un whatsapp de fa una estona que deia el següent:

"Gràcies, moltes gràcies per fer-me feliç. El musical em va transmetre moltes coses, sensacions i emocions però sobretot em va fer molt feliç. Gràcies per regalar-me felicitat :)"

A la persona que li he enviat aquest missatge estic convençuda que l'he fet somriure però m'ha respost una cosa que m'ha fet pensar: "Ojalà fos tan senzill fer feliç". Aquesta resposta m'ha fet pensar i és que crec que de vegades fer feliç algú és molt més fàcil del què ens pensem.

Sempre he cregut que  tenim la felicitat sobrevalorada, s'ens omple la boca parlant de felicitat, del què ens fa feliç i no ens en donem compte que són les petites coses les que ens fan feliç. Hi ha un conte del Jorge Bucay que m'agrada molt titulat "El Buscador" on ens explica que en un poble tenien la costum d'apuntar en una llibreta, que portàven penjada al coll, els moments que havien viscut intensament. A la esquerre el què et va fer disfrutar i a la dreta quant temps va durar la felicitat. D'aquesta manera a les tombes d'aquell poble podíem llegir coses com per exemple: Abdul Tareg, va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i tres dies.

Un instant de felicitat

Penso que la vida és una mica això. No vull dir que haguem de portar una llibreta penjada al coll però si intentar disfrutar amb els petits moments que ens regala el dia a dia i que sovint no sabem valorar.

A mi per exemple em fa feliç quan un prebenjamí marca un gol i a la seva cara hi veig una felicitat absoluta. D'acord aquella felicitat dura dos segons, però són dos segons que jo sóc feliç.

També em fa feliç una abraçada, ho confeso m'agrada molt que algú m'abraçi. He descobert que la gent no tenim la costum d'abraçar. Encara recordo un dia que vaig conèixer una persona i per despedir-nos em va fer una abraçada ben forta. Jo aquella persona la coneixia de feia només unes hores però recordo que amb aquella abraçada m'ho va dir tot, això també és felicitat.

Felicitat també  és veure la cara d'il·lusió dels nens mentre veuen arribar els Reis Mags de l'Orient als qui han esperat un any sencer.

Tornant a la frase de que ojalà fós tan fàcil regalar felicitat. Com he dit penso que és molt més fàcil del què ens pensem. El què passa que vivim en una època on tot va molt ràpid, no podem perdre temps en pensar si aquell regal el farà feliç! L'important és regalar no?I aquest és el gran error. Com deia Antoine de Saint-Exupéry és el temps que has perdut amb la rosa el que la fa especial. Així que deixeu-me que us doni un petit consell, abans de fer un regal pareu un moment i "perdeu" una mica del vostre temps, no cal fer un gran regal només cal fer un regal pensant amb el cor, aquest és el secret, i és que només s'hi veu bé amb el cor, l'essencial és invisible als ulls. I llavors quan donis el regal i vegis un somriure, emoció o pell de gallina, llavors sabràs que és regalar felicitat.

 

Un dels motius pel qual volia recordar aquest blog és que pocs dies després de publicar aquesta entrada el desembre passat, amb les meves amigues vam fer l'amic invisible i una d'elles havia llegit aquesta entrada sobre la felicitat.

Al donar-me el meu regal primer de tot vaig obrir un sobre que parlava d'aquesta entrada i acabava amb un: "Regalar felicitat també fa feliç al que regala". 

Tothom sap de la meva gran afició i estima pel Petit Príncep, doncs bé el regal va ser ni més ni menys que dos exemplars del llibre en dues llengües que jo no tenia. I perquè entengueu com de feliç vaig ser en aquell moment us ho ensenyo. Només per aquell moment va valdre la pena escriure aquesta entrada, gràcies Marta.

I per segon i últim motiu he volgut recordar aquesta entrada per la meva companya de pis. Fa poc va fer 5 mesos que vaig marxar de casa i vam començar a compartir pis, en aquest cinc mesos hem rigut molt, també hem tingut moments de baixón però avui crec que hem viscut un vespre màgic, d'aquells que són difícils d'oblidar. Hem compartit sentiments, antics escrits, escrits als nostres avis i ens hem emocionat una mica. Crec que compartir aquests moments és de les coses que fa gran al ser humà. Gràcies a tu també Laura.