Carrer era d'en coma, 4

Fa una estona estava a l'ordinador vell perquè havia d'enviar una foto que només tenia allà, i tot mirant he vist escrits meus de fa temps. Concretament m'he fixat en aquest que penjaré ara, un escrit que ara ja hauria de parlar en passat perquè ja fa uns 3 anys que la iaia de la qui parlo va morir, però ara m'ha fet somriure una miqueta, una altra vegada.

"Avui és el dia mundial de l’Alzheimer i inevitablement he pensat amb la meva iaia, aquella que l’any passat va anar a Barcelona i com que els altres avis tenien gorra vermella i ella no, es va enfadar. Aquella que abans d’ahir va fer un dibuix d’una casa quan els hi van dir que dibuixessin alguna cosa, igual que un nen petit.

  • Iaia com em dic?

  • No ho sé..

  • Tre..

  • Teresa, es veritat

Cada cop que et vinc a veure sempre et faig la mateixa pregunta i sempre obtinc la mateixa resposta. Sé que no te’n recordes que cada semana em compraves un ou Kinder perquè m’agradaven molt. Tampoc te’n recordes que al moble de la saleta i tenies guardats els “supositoris” de colors i jo sempre te n’agafava d’amagat. Que quan em quedava a dormir a casa teva sempre us ajudava a tu i a l’avi a desplegar aquell sofà de pell negre, que era una mica incòmode, però jo hi dormia molt bé.

Tampoc recordaràs aquella nina amb vestit blau que estava assentada al costat de la tele i que no me la volia endur a casa perquè aquella nina era la nina de cala iaia. I quan fa 6 anys me l’ha vaig haver d’endur em fa fer molta llàstima. Ara la tinc a sobre el llit, està vella i amb els cabells fets pols, però no la llançaré. Les teves sopes de pa m’encantaven i tot i que ara amb proutes feines recordes que és, sempre li dic al meu pare: aquestes no són com les de la iaia.

Sempre ens assentavem al banc del “Puerto Rico” amb les teves amigues i miravem els busos i la gent com anaven i venien. Quan venies a casa meva m’assentava a la teva falda i et deia: explica’m coses d’abans i sempre m’explicàves que a l’escola et ficaven les orelles de burro, i mentre m’ho deies encara anaves rient.

Sé que no ets la meva iaia de veritat, però erets la primera a venir si estava malalta, erets qui em feia les coses que més m’agradaven i fent aquest text m’he emocionat. Amb això en tinc prou.

No tornaras a fer totes aquestes coses que t’he explica’t, però sempre ens queda portar-te a veure Montserrat des d’aquell racó que tu t’agrada oi?"



PD: La nina dels cabells fets pols segueix sobre el llit i els supositoris em segueixen recordant a tu. Hi han coses que canvien, però d'altres que es mantenen eternament.

2 comentaris:

Schwà Serrano Valenzuela ha dit...

M'has fet plorar una mica.
La meva encara em coneix, malgrat que ara parla poc i està asseguda en una cadira.
Algú em va dir un dia que els avis no moren mai, i me'l crec.

Tere ha dit...

Ningú mor mentre hi ha alguna cosa que t'ho recordi ;) (una frase adaptada, però ben certa)

Publica un comentari a l'entrada

top