Es de ser inútiles!

Tot va començar ahir al migdia quan jo tota contenta (i suant com una truja) arribo a casa i a la bústia em trobo un avís de correus, que havia de passar a buscar dos paquets perquè no m'havien trobat a casa.. Si claro, però es pensen que sóc tonta o què?
Pujo a casa, i li dic a me mare: Oi que tu no t'has mogut de casa aquest matí? i efectivament em va dir que no (te pillé cartera!). Que a veure jo que em deixin un avís perquè els paquets no passaven per la bústia i que els hagi d'anar a buscar em sembla correcte, però coi i si primer es molesta a trucar el timbre?? Que si, que és agost, que la gent no te ganes de treballar.. però oi que jo m'he de fotre quan em demanen si faig vacances? Doncs els altres que també fassin la seva feina i truquin el putu timbre! ( i sí, estic indignada, però bé crec que es nota).

A tot això sumali que al meu poble només puc anar a buscar els paquets de 9 a 10 i que quan hi he anat a les 9:45 va i m'ho trobo tancat, casum seuna! He vist un paper que posava oficina de St. Joan (el poble del costat), ja em veieu a mi cagant-me en todo lo que se menea i anant a St. Joan per enviar 3 paquets i anar-ne a buscar 2. Total, que arribo a la oficina i em diuen que la cartera de Callús encara no esta de vacances que això es que deuria haver sortit un moment i per això estava tancat. Total que he tornat a casa amb els 3 paquets enviats, però sense els dos meus, perquè obviament estaven a la oficina de Callús.


Moraleja de la història: Per no trucar un timbre dimarts, demà dijous amb 'sort' podré tenir els meus paquets.

Ser fisioterapeuta puede ser maravilloso!

Hi ha dies que arribo a casa i penso: quina gran feina que tinc! I de fet sort n'hi ha que m'ho agafo amb humor, perquè tractar amb gent.. hi ha dies per fotre's un tret!

Avui mateix a primera hora tenia un noi de color, que casi no parlava castellà, i el meu anglès és molt bàsic, que a més tenia la fama de tirar la canya a les fisios i a sobre va i el tio m'ha arriabt 20 minuts tard, cosa que ha fet que al vespre plegués bastant més tard del que em tocava.. però clar, bona cara sempre bona cara.
En canvi però, reconec que tinc sort de tocar/tractar a segons qui (alaaa el que he dit), però tots sabem que tothom pensaria el mateix segons amb quin noi/noia li fes un massatge eh putes! Això que de vegades es disfruta i tot treballant, però compte amb els pensaments que es té, que el pacient ho pot notar ( i ho dic per experiència).
Llavors, hi ha la típica dona pesada que t'explica el mateix dia rere dia, i clar, el primer dia li dones conversa, el segon li segueixes contestant (a estones), però és que al tercer ja pases al: jaja/ jeje. Per favor, faig una crida als pacients que tinguin diferents converses preparades siusplau, i si pot ser tema temps i calor millor no fer-lo servir massa de comodí..

Però bé, ara no us penseu que sempre que algú em parla, no l'escolto o faig servir comodins, no home noo! Que per sort hi ha persones amb gràcia, que et distreuen una estona i fins i tot et porten menjar quan marxen.
Un altre tema curiós ara a l'estiu és l'aire acondicionat. Clar si fos per mi, el tindria encès sempre, perquè sembla que no però treballant de fisio es sua eh! I sinó digueu-m'ho a mi que trobo cada esquena.. Doncs bé, hi ha la típica persona (normalment dona) que diu: ai nena, que em pots apagar l'aire que em costipo? Ala venga i tu amb un gran somriure dius: i tant que si, només faltaria (sapiguessis el que estic pensant..).

Després d'aquest vomitada verbal, que ni tant sols m'he repasat, només em queda dir: continuarà..

Camins, somnis i promeses

Quan era petita no tenia amics. I després d'aquesta afirmació contundent, l'explicació. Jo no tenia la típica amiga que cada dia després de classe anava a jugar a casa seva, ni a l'hora del pati jugava amb la mateixa gent. A primària era feliç a la meva, jo i el futbol.
A secundària, podria dir que vaig descobrir amistats 'conegudes' des de P5. Sempre he pensat que fins llavors no haviem tingut la necessitat una de l'altre, que un dia va arribar el moment i punt, sense complicacions.
Ja a batxillerat podriem dir que vaig fer el meu altre salt, i fer el tonto mentre pujavem les escales, omplir xiclets de goma i fer caure la gent era el més divertit.
El futbol sempre ha sigut el meu món paral·lel i d'aquest món conec gent molt especial.
Diuen que la universitat és un abans i un després i de fet crec que és més que això, és un punt i a part de la teva vida.

Amb aquesta mena de 'cronologia' he volgut dir que tot té el seu moment, la seva època i que a tot arreu hi han persones especials. A mi veure això em van costar moltes llàgrimes, molts mals de cap, fins que un dia vaig descobrir que tot eren camins.

Cada persona som un camí.
Hi ha camins que de seguida es creuen i van junts molt de temps, fins i tot n'hi ha que mai es separaran. Aquests camins són aquelles persones que des de petites que van juntes a l'escola, que han anat juntes a tot arreu i que quan tenen 40 anys encara van de vacances junts amb els seus fills.
Hi ha uns altres camins que també es troben d'hora, però que aviat se'ls hi creua d'altres camins i despareixen. Són les amistats que dic jo 'escolars' aquelles, que una vegada acabat la secundària i/o universitat despareixen. Han sigut una part de la teva vida però no prou important com per quedar-se.
Tenim un altres camins (els meus preferits) que tenen tot de ponts i caminets petits entre ells. Aquestes són les persones que un dia van ser inseparables, que s'han anat creuant camins entre elles, que la seva distància ha anat variant però que sempre tenen temps per fer un cafè. Són aquelles que sembla que no hi siguin, que hagin canviat, però quan hi quedes i t'expliques la vida i rius de les mateixes tonteries veus que tot segueix igual. Aquestes persones són aquelles que quan tens un problema no truques al teu camí principal d'aquella època, les truques a elles.
En canvi hi han d'altres camins, que van paral·lels tota la vida, però que mai es trobaran, coses del destí.

No sé si s'ha entès el que jo volia dir amb aquest símil amb els camins, però crec que el que si s'entendrà és que les persones venen i van, que no sempre es poden quedar totes, perquè han de deixar lloc a les noves. Hem de canviar per seguir creixent. Al llarg del temps coneixerem molta gent, uns ens sorprendran i d'altres ens decepcionaran, però rés ens ha de preocupar, recordeu que tot són camins.

Feu-me un favor, a partir d'ara quan algú us decepcioni, us distancieu o fins i tot el perdeu penseu que heu arribat a la vostra cruïlla i que això permetrà que us trobeu amb d'altres camins (de vegades uns nous camins molt especials). Creieu-me, us ho diu una que està coneixent uns camins inmensos.

Venga senyoraaa tré euro!

Ho sento, tinc un mania i aquesta és 'classificar' i fer llistes de moltes coses, com s'ha pogut en d'altres entrades (anuncis, noms de nens/es..) doncs bé avui és el torn de: tipus de venedors de mercat.

Com moltes mares i ara en temps de crisi més, a la meva li agrada anar de mercats (i a mi em fa una gràcia..), doncs bé aquest diumenge en el que vam anar em vaig fixar en el tipus de venedors i en el tipus de parades.

Un mercat no és un mercat sense gitanos (no ho estic dient pas en to despectiu, però les coses pel seu nom no?) què seria d'un mercat sense el: 'vengaaaa senyoraaas doo eurooo doo eurooo, dos bragas a dooo euroo' m'encanten. Aquests són fàcils de reconèixer ja que a part de cridar molt, tenen tota la família a la parada, bé, com que són molts tenen vàries parades monopolitzant una mica el mercat, però oju ben simpàtics que són.

Més endavant hi podem trobar els negres, (també us podria dir els venedors de color, però sincerament em dóna la sensació que me n'enfoto d'ells). Aquests tenen artícles de dubtosa procedència i qualitat però de tant en tant piques. Coses característiques d'aquestes parades són les joguines 'ultramegapesades' que fan rodar al davant de la paradeta, esperant que pasi un nen i digui: mama jo el vull! Normalment també venen cd's, pulseres, piles, moneders, bolsos.. Curiosament en aquest mercat de diumenge me mare es va parar en una parada d'un negre a comprar un bolso i el negre tot simpàtic li va dir:
- Saps parlar català perquè sinó jo et faig de professor jiji (em fa gràcia com riuen els negres jaja)
I el tio sabia vendre eh, perquè a part de 'parlar' català que amb això guanya molta gent va i diu: - Qui paga la princesa o la mare de la princesa?
La veritat és que va ser graciós amb aquell accent negre/moro/paquistaní/xino.. però s'hi va esforçar!

Finalment, un altre tipus de venedor que vaig poder observar és el d'aquí, véase català/espanyol. Aquests solen vendre roba de la que diu me mare: oi aquesta parada m'agrada molt, llàstima que pica una mica. El seu crit de guerra ve a ser un: Hola guapa!.

Bé, segurament hi han d'altres tipus de venedors, que para gustos los colores oye! Però jo em quedo aquí que ja n'hi ha prou per avui.

A peu de carretera

Avui a les 8 del matí, estava esperant l'autobús que m'havia de passar a buscar per anar a treballar. Estava en una cantonada d'un carrer, ben tapadeta i amb una carpeta a la mà.. de veritat creieu que feia cara a puta? Doncs perquè coi 8 de cada 10 cotxes em miraven? Mai han vist una noia esperar a que la passin a buscar o què?
També he de dir que la majoria de conductors eren homes.. malpensats potser? No hi araaa! Més tard, quan ja feia uns 15 minuts que m'esperava (què voleu sempre vaig massa d'hora), em venia el sol de cara i tenia calor i quan m'anava a pujar les mànigues de la jaqueta he pensat: ui no, que encara provocaràs al personal.

La petita història del matí no té gaire més suc, i no va més enllà d'això. Clar que tot va començar ahir a les 2 de la nit quan anava a dormir i vaig recordar q avui m'havia de llevar a les 7.. encara sort que em vaig il·luminar i me'n vaig enrrecordar!

Ai mete mete, ai saca saca..

Cada migdia mentre dino amb el meu pare mirem la 'Ruleta de la Suerte', aquell gran programa on la ruleta no està trucada, però bé ara no toca parlar d'això.
Des d'aquí demano presó pels responsables dels 'càntics' del públic, oh deu meu, cada dia es superen!
Quan va començar el programa el pública cantava, animava però amb moderació. Ara es passen cantant/cridant tota l'estona i el que em preocupa que això no és espontani. És a dir, si és una cosa planejada com a mínim una mica més d'originalitat senyors! Aquí uns quants exemples:

- Ai mete mete, ai saca saca es la ruleta que sube y que baja!

- A por el bote oe, a por el bote oe, a por el bote oe, a por el bote e o e

- Dale tu cupero alegria Macara que tu cuerpo.. (així tota la cançoneta) i fa gràcia quan intenten fer coincidir el 'AAAH' amb quan es para la ruleta i mai ho aconsegueixen!

El que no té preu tampoc és quan la Paloma (vull dir l'ajudant, no la traducció de colom) va destapant les lletres i el públic comença olé, olé olé.. llavors ella s'anima i encara ho fa amb coreografia.. patètic. I clar, sempre hi ha el graciós de torn que al acabar de destapar crida un 'guapaaa', només falta dir: olé tu arte!

Els coloms assassins

Tinc por. Tinc por que un dia camini tranquilament pel carrer i se'm clavi un colom al mig del cap. Primer em feia gràcia, però ara ja em preocupa eh!.

Cada dia passo per l'Estació de busos de punta a punta (un lloc on hi han molts coloms). Els piiiiip passen volant molt baix, esquivant la gent com si estiguessin fent una competició d'obstacles. Encara recordo el dia que anava caminant i l'ala d'un colom em va fregar l'orella, i vaig pensar: avui si que t'ha anat just!
Tot sovint he de fer petits moviments de cap perquè em penso que no m'esquivaran a temps o de vegades m'espanten.. De fet, sembla que tinguin molt controlat el moviment dels humans i aprofiten per venir a tota merda cap a tu i quan ja penses, ja està avui és el dia.. fan zas! i s'enlairen com si haguessin engegat el motor, tindran collons!. A més com saben que a l'últim moment el noi/noia no farà un moviment inesperat que ells no podran esquivar?

Normalment miro notícies curioses per aquí internet i de veritat, estic esperant el dia que llegeixi: "Un colom es clava al front d'una noia mentre passejava pel carrer", per sort de moment encara no ha sortit mai.
Sé que això no és una qüestió de vida o mort, i de fet, jo puc dormir cada dia igual de tranquil·la, però ves em volia desfogar una mica i compartir la meva 'preocupació' que sé que no sóc la única que la tinc.