Instruccions abans d'anar al fisio

1. Als homes que us han de 'treballar' les cames, porteu calçotets boxer, perquè si veniu marcant paquet també és normal que us veiguem més del que hauriem de veure, i de vegades és desagradable.

2. També als homes: si us han de fer tractaments llargs, depileu-vos, ja que en massatges llargs sobre pèl, al final se't mig adormen les mans i tot, a part que també fan pessigolles!

3. A tothom en general: depileu-vos! Els homes és més indiferent, però les doneu intenteu venir depilades d'aixelles, que dóna mala imatge venir amb el bosque.

4. Dutxeu-vos i /o poseu-vos desodorant abans de venir. D'acord que alguns veniu de treballar (teniu mitja excusa), però passar-se una hora escoltant una olor forta.. costa. Val, sempre es pot fer servir la tècnica de l'aire acondicionat per dispersar l'ambient, però això només funciona a l'estiu i això si no està massa fort.
No només em refereixo a suar, rentar-se els peus de tant en tant també és aconsellable.

5. Tal com vaig llegir al dentista: La medicina no és una ciència exacte, els tractaments es poden allargar. Si us heu d'esperar tingueu paciència, ja que la pròxima vegada podeu ser vosaltres la causa.

6. A les dones (i alguns homes): Anar al fisio no es una passarel·la de models i no es va a lligar (normalment) així que no cal que vingueu amb tanga. Bé, si no us heu de treure els pantalons me la sua sincerament, com si voleu venir sense res, però si us heu de treure roba i sobretot estirar-vos panxa a terra, no sé.. anar veient el cul què voleu que us digui.. cal?

7. Hi poden haver fisios joves i no noecessariament ser de pràctiques.

8. No menjem a ningú, podeu parlar i aixecar la vista del mòbil o revista. És de mala educació estar jugant amb el mòbil mentre et fan el massatge. Fins i tot agraïriem una mica de conversa (però sense passar-se eh, que tampoc cal anar d'extrema a extrem, hi ha coses que no m'interessen).

Visca la pepa que s'ha mort l'unclo!

Hi ha dies que mereixen una entrada, el d'avui no n'estic segura, això ho decidiré quan hagi acabat d'escriure (o no).
El d'avui el podria resumir com un dia extrany, divertit, feliç.. vaia una barreja de sentiments, que ha donat un bon resultat.

Tot ha començat a les a les 8:00 del matí quan he tingut la meva primera discusió amb el despertador (que l'he guanyat), de fet he guanyat tres combats i m'he aixecat a les 8:45. Doncs bé, quan com tota persona adulta ja havia esmorzat, fet el tallat i tot plegat.. em truca la jefa: ' Teresa, han canviat les coses, vine a les 11'..Pensament Teresa: fafbajsbdjcmdzfcbzdfcf bueno, aprofitaré l'estona. Després d'anar a correus i veure el substitut incompetent que hi haurà 15 dies, he fet 4 coses més i au a treballar.
Al matí no ha sigut excessivament dur, però parlar casi 1 hora amb una iaia sobre la mort doncs què voleu que us digui, m'ha cansat mentalment!

"A mi la mort no m'espanta pas, total morirem tots. Clar que això de tenir les cendres a casa no no, millor llençarles. A més, la mort també té la seva part feliç, perquè saps que un moment o altre ens tornarem a trobar tots" I jo com a bona noia anar-li donant tema de conversa.. ai si algú ens sentia!
Quan ja marxava a dinar veig que la companya surt d'una sala que la tancava molt bé i em mira amb una cara i em diu: 'Que aquest home no porta roba interiooor! I no em fa gràcia eh' (De la que m'he escapat senyors!)
Després de fer una 'parada' per dinar i reposar el tems just i insuficient torno al centre i només fer la cantonada em trobo una pacient que havia vingut 1/4 d'hora abans allà esperant-me. Total, que l'obro i em diu: ai, així vestida no et coneixia! I jo pensant: tant canvio vestida de blanc? (ara sembla que vagi vestida de núvia ee).
Quan ja feia l'últim pacient a mig tractament em diu:

- Perdona, quanta estona més em faràs?
- Doncs, fins a les 7 i 5
- I quan falta?
- 20 minuts (i jo pensant: què coi li passa?)
- Que puc anar al lavabo o m'he d'aguantar?
- I tant que si només faltaria! (Pensament meu: jajajajajaj que mono).


I ja a les últimes hores del dia no sabria si ben bé estar agraïda de la simpatia de la gent, d'estar emprenyada per semblar que se n'enfotessin o que pensar!
Estava en un pas de vianants menjant un kebab (si, amb tota la gula), i un home desconegut em diu: tenim gana ee :) I jo: sisi.. I doncs?? què he de pensar? Aquest home a travessat en direcció oposada a la meva i probablement no el veuré mai més, però coi m'ha deixat sorpresa.

Al arribar a casa tota morta m'he emocionat i dic va aniré a correr! A veure, crec que la gent es veu si està vestida d'esport no? Crec que també es nota si estan fent abdominals no? Doncs perquè coi passa una veïna per l'entrada de casa i em diu: que t'has quedat tancada? nono, merci. Però et trobes bé oi?
A veure, que si, que ha volgut ser amable.. però crec que si veu una persona que està intentant disminuir la distància entre pit i genolls això vol dir que està fent abdominals!


Val, el meu dia no ha sigut prou important com per destacar res en majúscules, però sobreviure a llevar-me més d'hora per res, a parlar de la mort i no morir en l'intent, a ser el més educada/hipòcrita possible i tot i així acabar amb un somriure el dia.. coi que almenys un aplaudiment no?

Amén.

Es de ser inútiles!

Tot va començar ahir al migdia quan jo tota contenta (i suant com una truja) arribo a casa i a la bústia em trobo un avís de correus, que havia de passar a buscar dos paquets perquè no m'havien trobat a casa.. Si claro, però es pensen que sóc tonta o què?
Pujo a casa, i li dic a me mare: Oi que tu no t'has mogut de casa aquest matí? i efectivament em va dir que no (te pillé cartera!). Que a veure jo que em deixin un avís perquè els paquets no passaven per la bústia i que els hagi d'anar a buscar em sembla correcte, però coi i si primer es molesta a trucar el timbre?? Que si, que és agost, que la gent no te ganes de treballar.. però oi que jo m'he de fotre quan em demanen si faig vacances? Doncs els altres que també fassin la seva feina i truquin el putu timbre! ( i sí, estic indignada, però bé crec que es nota).

A tot això sumali que al meu poble només puc anar a buscar els paquets de 9 a 10 i que quan hi he anat a les 9:45 va i m'ho trobo tancat, casum seuna! He vist un paper que posava oficina de St. Joan (el poble del costat), ja em veieu a mi cagant-me en todo lo que se menea i anant a St. Joan per enviar 3 paquets i anar-ne a buscar 2. Total, que arribo a la oficina i em diuen que la cartera de Callús encara no esta de vacances que això es que deuria haver sortit un moment i per això estava tancat. Total que he tornat a casa amb els 3 paquets enviats, però sense els dos meus, perquè obviament estaven a la oficina de Callús.


Moraleja de la història: Per no trucar un timbre dimarts, demà dijous amb 'sort' podré tenir els meus paquets.

Ser fisioterapeuta puede ser maravilloso!

Hi ha dies que arribo a casa i penso: quina gran feina que tinc! I de fet sort n'hi ha que m'ho agafo amb humor, perquè tractar amb gent.. hi ha dies per fotre's un tret!

Avui mateix a primera hora tenia un noi de color, que casi no parlava castellà, i el meu anglès és molt bàsic, que a més tenia la fama de tirar la canya a les fisios i a sobre va i el tio m'ha arriabt 20 minuts tard, cosa que ha fet que al vespre plegués bastant més tard del que em tocava.. però clar, bona cara sempre bona cara.
En canvi però, reconec que tinc sort de tocar/tractar a segons qui (alaaa el que he dit), però tots sabem que tothom pensaria el mateix segons amb quin noi/noia li fes un massatge eh putes! Això que de vegades es disfruta i tot treballant, però compte amb els pensaments que es té, que el pacient ho pot notar ( i ho dic per experiència).
Llavors, hi ha la típica dona pesada que t'explica el mateix dia rere dia, i clar, el primer dia li dones conversa, el segon li segueixes contestant (a estones), però és que al tercer ja pases al: jaja/ jeje. Per favor, faig una crida als pacients que tinguin diferents converses preparades siusplau, i si pot ser tema temps i calor millor no fer-lo servir massa de comodí..

Però bé, ara no us penseu que sempre que algú em parla, no l'escolto o faig servir comodins, no home noo! Que per sort hi ha persones amb gràcia, que et distreuen una estona i fins i tot et porten menjar quan marxen.
Un altre tema curiós ara a l'estiu és l'aire acondicionat. Clar si fos per mi, el tindria encès sempre, perquè sembla que no però treballant de fisio es sua eh! I sinó digueu-m'ho a mi que trobo cada esquena.. Doncs bé, hi ha la típica persona (normalment dona) que diu: ai nena, que em pots apagar l'aire que em costipo? Ala venga i tu amb un gran somriure dius: i tant que si, només faltaria (sapiguessis el que estic pensant..).

Després d'aquest vomitada verbal, que ni tant sols m'he repasat, només em queda dir: continuarà..

Camins, somnis i promeses

Quan era petita no tenia amics. I després d'aquesta afirmació contundent, l'explicació. Jo no tenia la típica amiga que cada dia després de classe anava a jugar a casa seva, ni a l'hora del pati jugava amb la mateixa gent. A primària era feliç a la meva, jo i el futbol.
A secundària, podria dir que vaig descobrir amistats 'conegudes' des de P5. Sempre he pensat que fins llavors no haviem tingut la necessitat una de l'altre, que un dia va arribar el moment i punt, sense complicacions.
Ja a batxillerat podriem dir que vaig fer el meu altre salt, i fer el tonto mentre pujavem les escales, omplir xiclets de goma i fer caure la gent era el més divertit.
El futbol sempre ha sigut el meu món paral·lel i d'aquest món conec gent molt especial.
Diuen que la universitat és un abans i un després i de fet crec que és més que això, és un punt i a part de la teva vida.

Amb aquesta mena de 'cronologia' he volgut dir que tot té el seu moment, la seva època i que a tot arreu hi han persones especials. A mi veure això em van costar moltes llàgrimes, molts mals de cap, fins que un dia vaig descobrir que tot eren camins.

Cada persona som un camí.
Hi ha camins que de seguida es creuen i van junts molt de temps, fins i tot n'hi ha que mai es separaran. Aquests camins són aquelles persones que des de petites que van juntes a l'escola, que han anat juntes a tot arreu i que quan tenen 40 anys encara van de vacances junts amb els seus fills.
Hi ha uns altres camins que també es troben d'hora, però que aviat se'ls hi creua d'altres camins i despareixen. Són les amistats que dic jo 'escolars' aquelles, que una vegada acabat la secundària i/o universitat despareixen. Han sigut una part de la teva vida però no prou important com per quedar-se.
Tenim un altres camins (els meus preferits) que tenen tot de ponts i caminets petits entre ells. Aquestes són les persones que un dia van ser inseparables, que s'han anat creuant camins entre elles, que la seva distància ha anat variant però que sempre tenen temps per fer un cafè. Són aquelles que sembla que no hi siguin, que hagin canviat, però quan hi quedes i t'expliques la vida i rius de les mateixes tonteries veus que tot segueix igual. Aquestes persones són aquelles que quan tens un problema no truques al teu camí principal d'aquella època, les truques a elles.
En canvi hi han d'altres camins, que van paral·lels tota la vida, però que mai es trobaran, coses del destí.

No sé si s'ha entès el que jo volia dir amb aquest símil amb els camins, però crec que el que si s'entendrà és que les persones venen i van, que no sempre es poden quedar totes, perquè han de deixar lloc a les noves. Hem de canviar per seguir creixent. Al llarg del temps coneixerem molta gent, uns ens sorprendran i d'altres ens decepcionaran, però rés ens ha de preocupar, recordeu que tot són camins.

Feu-me un favor, a partir d'ara quan algú us decepcioni, us distancieu o fins i tot el perdeu penseu que heu arribat a la vostra cruïlla i que això permetrà que us trobeu amb d'altres camins (de vegades uns nous camins molt especials). Creieu-me, us ho diu una que està coneixent uns camins inmensos.

Venga senyoraaa tré euro!

Ho sento, tinc un mania i aquesta és 'classificar' i fer llistes de moltes coses, com s'ha pogut en d'altres entrades (anuncis, noms de nens/es..) doncs bé avui és el torn de: tipus de venedors de mercat.

Com moltes mares i ara en temps de crisi més, a la meva li agrada anar de mercats (i a mi em fa una gràcia..), doncs bé aquest diumenge en el que vam anar em vaig fixar en el tipus de venedors i en el tipus de parades.

Un mercat no és un mercat sense gitanos (no ho estic dient pas en to despectiu, però les coses pel seu nom no?) què seria d'un mercat sense el: 'vengaaaa senyoraaas doo eurooo doo eurooo, dos bragas a dooo euroo' m'encanten. Aquests són fàcils de reconèixer ja que a part de cridar molt, tenen tota la família a la parada, bé, com que són molts tenen vàries parades monopolitzant una mica el mercat, però oju ben simpàtics que són.

Més endavant hi podem trobar els negres, (també us podria dir els venedors de color, però sincerament em dóna la sensació que me n'enfoto d'ells). Aquests tenen artícles de dubtosa procedència i qualitat però de tant en tant piques. Coses característiques d'aquestes parades són les joguines 'ultramegapesades' que fan rodar al davant de la paradeta, esperant que pasi un nen i digui: mama jo el vull! Normalment també venen cd's, pulseres, piles, moneders, bolsos.. Curiosament en aquest mercat de diumenge me mare es va parar en una parada d'un negre a comprar un bolso i el negre tot simpàtic li va dir:
- Saps parlar català perquè sinó jo et faig de professor jiji (em fa gràcia com riuen els negres jaja)
I el tio sabia vendre eh, perquè a part de 'parlar' català que amb això guanya molta gent va i diu: - Qui paga la princesa o la mare de la princesa?
La veritat és que va ser graciós amb aquell accent negre/moro/paquistaní/xino.. però s'hi va esforçar!

Finalment, un altre tipus de venedor que vaig poder observar és el d'aquí, véase català/espanyol. Aquests solen vendre roba de la que diu me mare: oi aquesta parada m'agrada molt, llàstima que pica una mica. El seu crit de guerra ve a ser un: Hola guapa!.

Bé, segurament hi han d'altres tipus de venedors, que para gustos los colores oye! Però jo em quedo aquí que ja n'hi ha prou per avui.

A peu de carretera

Avui a les 8 del matí, estava esperant l'autobús que m'havia de passar a buscar per anar a treballar. Estava en una cantonada d'un carrer, ben tapadeta i amb una carpeta a la mà.. de veritat creieu que feia cara a puta? Doncs perquè coi 8 de cada 10 cotxes em miraven? Mai han vist una noia esperar a que la passin a buscar o què?
També he de dir que la majoria de conductors eren homes.. malpensats potser? No hi araaa! Més tard, quan ja feia uns 15 minuts que m'esperava (què voleu sempre vaig massa d'hora), em venia el sol de cara i tenia calor i quan m'anava a pujar les mànigues de la jaqueta he pensat: ui no, que encara provocaràs al personal.

La petita història del matí no té gaire més suc, i no va més enllà d'això. Clar que tot va començar ahir a les 2 de la nit quan anava a dormir i vaig recordar q avui m'havia de llevar a les 7.. encara sort que em vaig il·luminar i me'n vaig enrrecordar!